La música popular (2): el pop i el rock a partir dels 70

Els anys 70


Als anys 70 les grans discogràfiques i els empresaris musicals ja havien assimilat
els nous estils de rock i pop i ho convertiren en un immens negoci. El procés solia
ser el següent: uns joves utilitzaven el pop-rock per a contestar la societat del
moment i si era prou afortunat aviat esdevenia ídol popular i la seva música calava
entre la població, però la joventut i els molts diners guanyats massa de pressa i amb
facilitat massa sovint duien a les drogues i a la mort encara joves (hem vist els casos
de Jimi Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison i ara en veurem més. Per la seva
banda els empresaris conscients del gran negoci constantment invertien en nous
valors que sovint acabaven resultant en negocis immensos per a les multinacionals
discogràfiques que penetraven entre el públic per mitjà de la ràdio i la televisió per
acabar venent els seus discs per milions. A partir dels anys 80 l'aparició del
videoclip, film promocional d'una cançó fet amb prou medis i en recerca constant
d'innovació i creativitat, acabaren de consolidar el fenomen en conjunció amb
cadenes de ràdio d'arreu i cadenes de televisió d'entre les quals la MTV fou la
més popular.
La crisi econòmica originada el 1973 a causa de l'alça dels preus del petroli va
sacsejar occident i sorgí una generació de músics que utilitzaven el pop-rock com
a revulsiu contracultural amb estètiques i músiques agressives: fou l'anomenat rock
dur (o hard rock) que, des del punt de vista musical, es veia presidit pel so
contundent de les guitarres elèctriques amb solos força complicats, les lletres eren
sovint antisistema i la imatge incloïa cabells molt llargs, caçadores de cuir amb
claus, texans arrapats i tota mena d'imaginari més o menys gòtic (d'estètica
macabra). Els grups que varen liderar aquest canvi , tots ells britànics, foren Black 
Sabbath, el grup creador d'aquest estil, Deep Purple, que també tocaria altres estils, 
sobre tot rock simfònic; i Led Zeppelin que també faria nombroses incursions en
altres estils. 

Led Zeppelin

Deep Purple

Black Sabbath

HR201 - Stairway to Heaven, Led Zeppelin (minut 4)
HR202 - Smoke on the Water, Deep Purple
HR203 - War Pigs, Black Sabbath

El camí iniciat per Black Sabbath amb el hard rock, donaria lloc al heavy metal 
(metall udolant, pel so de les guitarres elèctriques) del qual en sortirien subestils 
com el doom metal (metall de la condemna) o el death metal (metall de la mort) 
que, com pot veure's són noms molt adients amb la moda fosca i gòtica del moment. 
De grups adscrits en un o altre estil, genèricament al heavy metal, podem distingir-ne 
alguns com Iron Maiden, AC/DC, Pantera, Judas Priest, Aerosmith o Motörhead.

Iron Maiden

Judas Priest

AC/DC

Motörhead

Aerosmith

Pantera

HR204 - Number Of The Beast, Iron Maiden
HR205 - Back In Black, AC/DC
HR206 - Cowboys From Hell, Pantera
HR207 - Breaking The Law, Judas Priest
HR208 - Motörhead, Motörhead
HR209 - Toys In The Attic, Aerosmith




Un altre estil musical que va triomfar als anys 70 va ser el del glam rock que va
sorgir al Regne Unit i que buscava en l'ambigüitat de l'aspecte físic i el glamour
una estètica propera al món del cabaret i amb pretensions de ser espectacles
experimentals i arriscats. Musicalment feien una barreja de rock amb folk. D'entre
els artistes britànics d'aquest moviment sobresortiren principalment David Bowie, 
TRex y Roxy Music i alguna altra figura que es va acostar al moviment de manera 
episòdica per després allunyar-se'n com Elton John o Rod Stewart. El moviment 
també va tenir força seguidors als Estats Units amb gent com The New York Dolls 
i Alice Cooper, tot i que que la seva música no tenia el component experimental
dels britànics. Fill del glam fou el moviment bubble (xiclet) que havien adoptat
l'estètica glam però feien música sense massa ambició artística i dirigida al
públic "teenager" (de quinze anys) amb rgups com Slade i The Sweet. Poc després
de la meitat de la dècada (cap al 1976) el moviment glam va anar de baixa molts
l'abandonaren però va influir en música posterior com els moviments britànics
new romantic i el brit pop. 

David Bowie

TRex

Roxy Music

Alice Cooper

Ney York Dolls

Rod Stewart

Elton John

Slade

The Sweet

HR210 - Starman, David Bowie
HR211 - Get It On, TRex
HR212 - Virginia Plain, Roxy Music
HR213 - Personality Crisis, New York Dolls
HR214 - Devil's Food, Alice Cooper
HR215 - Do You Think I'm Sexy?, Rod Stewart
HR216 - Crocodile Rock, Elton John
HR217 - How D'You Ride, Slade
HR218 - Block Buster!, The Sweet


Els anys 70 suposaren també l'aparició del punk (gamberro) aparegut a la
Gran Bretanya com a reacció a l'assimilació de les figures del rock pel
sistema: molt eren músic milionaris i molt mediàtics que no permetien
fàcilment la identificació de les noves generacions de la crisi del 1973
amb minses espectatives laborals. D'aquí va venir l'expressió no future
(no hi ha futur) que adoptaren com a divisa els seguidors de la música
punk i d'aquí que volguessin carregar-se l'ordre establert que veien molt
injust. L'estètica punk va unir a una música amb melodies i harmonies
simples, cantades amb un estil molt agressiu i amb lletres molt
provocadores que arribaren a tenir seriosos problemes amb la censura
i que debien bona part del seu estil a les aportacions del moviment iniciat
per The Velvet Underground de la dècada enterior. A l'aspecte musical
hi anava lligada una moda agressiva i pobre que consistia en caçadores
o abrics negres, cabells de colors i tallats en formes capricioses però amb
punxa i laterals del cap afaitats i peercings.

nois a la moda punk

Entre els grups que es varen adscriure a la nova tendència  cal destacar Sex Pistols,
Ramones,  The Damned, The Clash o les cantants Patti Smith i Nina Hagen, que feia
una curiosa barreja de punk i òpera.

Sex Pistols

Ramones

The Damned

The Clash

Patti Smith

Nina Hagen

HR219 - God Save The Queen, Sex Pistols
HR220 - Rockaway Beach, Ramones
HR221 - Eloise, The Dammned
HR222 - London Calling, The Clash
HR223 - Because The Night, Patti Smith
HR224 - African Reggae, Nina Hagen


Mentrestant a Catalunya, a imitació dels famosos festivals musicals anglosaxons dels 60s
es varen convocar uns quants Canet Rock entre el 1975 i el 1978 que varen aplegar uns
quants milers de persones. En el primer, del 1975, hi tocaren entre d'altres la Companyia
Elèctrica Dharma, de so sobretot instrumental, Jaume Sisa i Pau Riba.

Companyia Elèctria Dharma

Jaume Sisa

Pau Riba

HR225 - L'Oucomballa, Companyia Elèctrica Dharma
HR226 - Qualsevol nit pot sortir el sol, Jaume Sisa
HR227 - Noia de porcelana, Pau Riba


Un altre tret distintiu del rock dels anys 70 va ser l'aparició de diversos estils
de fusió del rock amb altres músiques com la que el va barrejar amb el funk,
creat per James Brown, i que va donar lloc a músics com Prince, Michael 
Jackson, Madonna (ja citats en parlar del jazz modern) o Lenny Kravitz. 

Lenny Kravitz

HR228 - I'll Be Waiting, Lenny Kravitz


D'aquesta mateixa barreja de rock amb funk en va sorgir una altra variant: la 
música disco, orientada sobre tot al ball a les discoteques (d'aquí el nom) i que 
va tenir amb Donna Summer, The Bee Gees -que havien començat fent unes 
balades del rock més clàssic- Village People, Boney M o Abba. 

Donna Summer

The Bee Gees

Village People

Boney M

Abba

HR229 - Bad Girls, Donna Summer
HR230 - Stayin' Alive, The Bee Gees
HR231 - You Can't Stop The Music, Village People
HR232 - Ma Baker, Boney M
HR233 - Chiquitita, Abba


Una altre barreja que va tenir èxit fou la barreja del ska amb el rock. El ska 
era una música sorgida a Jamaica en la qual s'hi barrejaven el calipso antillà, 
el jazz, el soul i el rhythm'n'blues. De la barreja d'aquest estil amb el rock en 
va sortir el reggae que tindria amb Bob Marley el seu màxim representant. 

Bob Marley

HR234 - Is This Love?, Bob Marley

Per la seva banda la música llatina, sobre tot la salsa antillana, barrejada amb el 
jazz, el blues i el rock va donar lloc a l'anomenat rock llatí entre els qual va 
destacar el grup del mexicà Carlos Santana.

Carlos Santana

HR235 - Jingo, Carlos Santana

Finalment haig de citar la barreja del rock amb la música culta que havia iniciat Frank 
Zappa i que ara rebria el nom de rock progressiu o rock simfònic, que era clarament 
innovador (d'aquí el nom de progressiu) amb una sonoritat tan aviat acústica com 
electrònica però clarament urbana, tensa i accelerada. Va comptar amb grups tan 
destacats com Jethro Tull, Genesis, grup que varen liderar successivament dos músics 
que més tard farien carrera en solitari com Peter Gabriel i Phil Collins, Pink Floyd, 
Yes, King Krimson, Emerson, Lake & Palmer, Supertramp o Queen. 

Jethro Tull

Genesis

Pink Floyd

Yes

King Crimson

Emerson, Lake & Palmer

Supertramp

Queen

HR236 - Locomotive Breath, Jethro Tull
HR237 - Supper's Ready, Genesis
HR238 - Another Brick in the Wall, Pink Floyd
HR239 - Roundabout, Yes
HR240 - The Court Of The Crimson King, King Crimson
HR241 - Fanfare For The Common Man, Emerson, Lake & Palmer
HR242 - Breakfast in America, Supertramp
HR243 - We Will Rock You, Queen