La música al cinema: 1 Evolució i primers autors

LA MÚSICA AL CINEMA: 1 Evolució i primers autors



Els origens: el cinema no ha estat quasi mai mut


El cinema va néixer el 1896 com a una successió d'imatges en moviment, però
malgrat que les primeres projeccions varen ser sense més so que que el que
generaven els projectors a la sala, de seguida els exhibidors es varen adonar
que la música en directe per acompanyar les imatges acomplia dos papers bàsics:
tapava el so del projector (al principi no hi havia separació entre el projector i el
públic, de manera que la gent de la darrera fila sentia el fort soroll del projector
quasi al clatell) i ajudava a fer les imatges més intenses.

aquí podem veure com eren aquelles projeccions, no es veu el projector
al darrere però si el músic al costat de la pantalla

Així en les projeccions del cinema entre el 1896 i el 1927 s'utilitzaren diversos
mitjans musicals per acompanyar les projeccions cinematogràfiques: un pianista,
 un organista (que als Estats Units solia tocar el primer orgue electrònic de la
marca Wurlitzer (la mateixa marca que més tard popularitzaria els famosos juke 
box) o un petit conjunt de cambra de dos a quatre músics.

el Wurlitzer del 1928 instal·lat al teatre de Cedar Rapids (Iowa, Estats Units) 

La primera música específica per al cinema

Fou d'aquesta manera com ja el 1908 es creà la primera música especialment
concebuda per a acompanyar la projecció d'un film: El asesinato del duque de Guisa 
(L'assassinat du duc de Guise) dirigit pels francesos Charles Bargy i André Calmettes
que narrava la mort d'aquest noble catòlic que va desencadenar una de les més
sagnants persecucions dels protestants (hugonots) francesos. La música la va
compondre el gran compositor francès Camille Saint-Saëns

cartell del film L'assassinat du duc de Guise

Camille Saint-Saëns

Seguint l'exemple anterior aviat diversos músics varen crear músiques específiques
per acompanyar films amb una grup o orquestra en directe. Amb el temps, també
en època del cinema sonor, foren molts els compositors clàssics que seguint les
passes de Saint-Saëns varen crear partitures per al cinema com els rus Sergei
Prokòfiev per a Alexander Nevski (Alexander Nevski, 1938) o Iván, el terrible 
(Ivan Grozni, 1942-46) ambdues del també rus Sergei Mihailovitx Eisenstein; com
un altre rus, Dmitri Xostakòvitx, que posà música a films dels soviètics Leonid
Trauberg i Grigori Kozintsev; com el fracès Darius Milhaud que musicà films del
seu compatriota Marcel L'Herbier; el suís Arthur Honegger que va posar música a
films del francès Christian-Jacque; l'americà  Aaron Copland que feu la música de
La heredera (The Heiress, 1949) de l'alsacià emigrat als Estats Units, William
Wyler; l'anglès William Walton que posà música molts dels films sobre obres de
Shakespeare protagonitzats i dirigits per Sir Lawrence Olivier; o també l'espanyol
Luis de Pablo que col·laborà en diversos films del també espanyol Carlos Saura.

cartell espanyol del film de William Wyaler "The heiress"
amb música del gran compostor americà Aaron Copland

Amb l'aparició del cinema sonor fou una pràctica habitual que alguns cineastes
busquessin la música entre els compositors clàssics com passa a Fantasia (Fantasia,
1940) de Walt Disney, amb música de Beethoven, Txaikovski, Chopin, Schubert,
Bach, Dukas, Stravinski i Ponchielli; Cumbres borrascosas (1950) de Luis Buñuel,
amb música de Wagner o 2001: una odisea del espacio (2001: a Space Odissey,
1968) de Stanley Kubrick amb mñusica deJohann Strauss II, Aram Khatxaturian i
Gyorgy Ligeti.

el cartell de 2001: una odisea del espacio

El 1926 la productora Warner Brothers, amb l'ajut del sistema Vitagraph ideat per
la companyia Western Electric, creà el primer film amb so sincronitzat: Don Juan
(Don Juan, 1926) d'Alan Crossland que es convertí en el primer musical de la
història del cinema. Els números musicals tenien el so sincronitzat però els diàlegs
seguien veient-se amb els típics cartells intercalats. L'any següent la mateixa
productora repetí l'experiment però ara amb tot el film sincronitzat, tant els
números musicals com els diàlegs: El cantor de jazz (The Jazz Singer, 1927),
també d'Alan Crossland. El protagonista d'aquest film fou l'actor blanc Al Jolson
que anava embetumat de negre ja que en aquells anys no estava ben vist que el
negres fossin protagonistes d'un film (de fet el primer film que trencarà aquest
tabú serà el film coral Aleluya (Hallelujah!, 1926) de King Vidor).

cartell americà del film El cantor de jazz

L'èxit d'aquest film de la Warner Brothers fou esclatant i instantani de manera que
la resta d'estudis van adoptar el cinema sonor de manera unànim i quasi simultània,
de manera que el 1928 ja molts films eren sonors i el 1929 quasi tots els importants
ho eren. Només alguns directors repatanis, com el gran Carl Theodor Dreyer, que
el 1928 encara feia una obra mestra del cine mut amb La pasión de Juana de Arco 
(La passion de Jean d'Arc) i que no es declararia vençut fins el 1932 quan féu el
seu primer film sonor La bruja vampiro (Vampyr).

quan la majoria de cinesastes feien cinema sonor, el gran Carl
Theodor Dreyer es despenjava amb aquesta obra mestre del
cinema mut: La pasión de Juan de Arco

Els pioners de Hollywood


Durant la dècada dels anys 30 eren habituals les bandes sonores abusives o de
paret a paret, és a dir en les quals la música començava en els títols de crèdit i
no s'aturava fins als darrers crèdits del film i que només baixava d'intensitat quan
els diàlegs i sons d'ambient eren més importants. Els primers músics que
contractaren les productores americanes foren europeus exil·liats dels nazis i
deixebles i seguidors dels grans músics romantics i postromàntics com Wagner,
Mahler o Puccini. En la gran majoria dels casos aquests músics eren contractats
per una productora i treballaven de manera exclusiva per a ella. Els primers
grans músics del cinema nordamericà foren Erich Wolfgang Korngold i Max
Steiner. A aquesta primera fornada de creadors musicals hi hem d'afegir, per
pertànyer a la mateixa generació, a Herbert Stothart.


Erich Wolfgang Korngold (1891-1957)

Erich Wolfgang Korngold

Nascut a Brno (Moràvia, Imperi Austro-hongarès) el 1891 va ser alumne de

Gustav Mahler i de Giacomo Puccini abans d'iniciar-se com a compositor amb

una òpera, La ciutat morta (Die Tote Stadt, 1920) que de seguida es convertí

en un èxit internacional i aviat esdevindria de repertori en tots els teatres d'òpera

del món. Aquest gran èxit li va valdre ser reclamat a Hollywood per el gran 

director teatral austríac Max Reinhard, que li va encarregar la banda sonora del

film Sueño de una noche de verano (A Midsummer Night's Dream, 1935) de 

William Dieterle a partir de la gran obra de Shakespeare. Al contrari de molts 

dels seus companys a l'època, Korngold no es lligà en exclusiva amb cap estudi

tot i que treballà diverses vegades amb la Warner Brothers. El respecte d'aquest

estudi cap al music féu que en els films dels quals ell en fou responsable de la

música la fanfàrria que acomanyava el logotip de Warner Bros. no se sentia, ja

que l'havia composta el seu gran rival i també excel·lent compositor de cinema

Max Steiner.

cartell de Robín de los bosques (The
Adventures of Robin Hood, 1938), de
Michael Curtiz

Treballà sovint amb films del gran director americà d'origen hongarès,
Michael Curtiz (Kértezs) en films d'aventures protagonitzats per Errol 

Flynn: El capitán Blood (Captain Blood, 1935), Robín de los bosques 
(The Adventures of Robin Hood, 1938) o El falcó del mar (The Sea
Hawk, 1940) i d'altres com Kings Row (1942) de Sam Wood o Engaño 
(Deception, 1946) d'Irving Rapper. Quan va morir a Los Àngeles el 1957
només havia fet 18 bandes sonores encara que mundialment reconegudes
per la seva qualitat.

06-01 Korngold - The Adventures of Robin Hood (1938)
06-02 Korngold - The Sea Hawk (1940)


Max Steiner (1888-1971)

Max Steiner

Va néixer a Viena, la capital de l'imperi Austro-hongarès el 1888, i també fou
alumne del gran Gustav Mahler. Es donà a conèixer a Viena com a compositor
d'operetes (peces mig parlades i mig cantades amb arguments lleugers, molt
populars a la Viena d'aquell temps). Aviat fou reclamat per Hollywood i
triomfà gràcies a la seva qualitat, la capacitat descriptiva de la seva música i
a l'ús del leitmotiv (típicament wagnerià) en temes associats a un personatge
o a una situació dels films als quals posava música. Va començar a la RKO
amb films tant destacats com King Kong (King Kong, 1933) de Merian C.
Cooper i Ernst B. Schoedsack.

cartell de Lo que el viento se llevó (Gone with the Wind, 1939)
de Victor Fleming

Més tard passà a la Metro Goldwyn Mayer
posant música a films tant importants com Lo que el viento se llevó (Gone
with the Wind, 1939) de Victor Fleming -que durant moltes decades fou el
film més taquiller de la història del cinema i encara és el que té més
espectadors acumulats-. Finalment va desembarcar a la Warner Brothers amb
la qual féu la major part de la seva producció musical i féu la fanfàrria que
sonava en veure's el logotip al principi dels films d'aquesta productora.
D'aquesta col·laboració  destaquen títols com Jezabel  (Jezebel, 1938) de
William Wyler, Murieron con las botas puestas (They Died with Their Boots
on, 1941) de Raoul Walsh, Casablanca (Casablanca, 1942) de Michael Curtiz
(la famosa cançó As Time Goes by, però, no era seva), El sueño eterno (The
Big Sleep, 1946) de Howard Hawks, El tesoro de Sierra Madre (The Treasure
of Sierra Madre, 1948) de John Huston, o Centauros del desierto (The
Searchers, 1956) de John Ford. Quan va morir a Viena el 1971, havia posat
música a més de tres-centes pel·lícules.

06-03 Steiner - Gone with the Wind (1939)
06-04 Steiner - The Searchers (1956)



Herbert Stothart (1885-1949)

Herbert Stothart

Nascut a Milwaukee (Wisconsin, Estats Units, 1885) es donà a conèixer com a
compositor d'operetes i musicals con la famosa Rose Marie. Aviat s'interessà
pel cinema i va acabar esdevenint director musical de la Metro Goldwyn Mayer
durant els anys 30 i 40. En les seves composicions sovint prenia temes d'altres
compositors clàssics i readaptava les seves pròpies melodies  segons la situació
requeria. També féu ús del letmotiv.  Entre les seves partitures destaquen Ana
Karenina (Ana Karenina, 1935) de Clarence Brown, Una noche en la òpera
(A Night at the Opera, 1935) de Sam Wood,

cartell d'Una noche en la òpera (A Night at the Opera, 1935)
de Sam Wood, amb els germans Marx

San Francisco (San Francisco, 1936) de W. S. Van Dyke, El puente de Waterloo 
(The Waterloo Bridge, 1940) de Mervyn Le Roy, La señora Miniver (Mrs.
Miniver, 1942) de William Wyler, El retrato de Dorian Gray (The Picture of
Dorian Gray, 1945) d'Albert Lewin, Corrientes ocultas (Undercurrent, 1946) de
Vincent Minelli. Va morir el 1949 a la mateixa ciutat que l'havia vist néixer.

06-05 Stothart - Mrs. Miniver (1942)
06-06 Stothart - The Picture of Dorian Gray (1946)



La segona fornada de Hollywood

Cap a la primera dècada del segle XX varen néixer una sèrie de músics que
deixarien la seva pròpia petja en la música per a cinema de les dècades dels 30
als 50. Entre ells destacaren  Frank Skinner, Dimitri Tiomkin, Victor Young,
Alfred Newman, Franz Waxman, Miklos Rozsa, Alex North o Bernard
Herrmann.


Frank Skinner (1897-1968)

Frank Skinner

Va néixer a Meredosia (Illinois, Estats Units, 1897) formant-se musicalment fins que
el 1936 s'nicià en el món del cinema i col·laborà sovint amb el director alemany
instal·lat als Estats Units, Douglas Sirk, un gran especialista en el melodrama.
D'entre els films musicats per Skinner hi trobem ¡Agárrame a ese fantasma!
(Hold that Ghost, 1941) d'Arthur Lubin -protagonitzat per la famosa parella
còmica Bud Abbott i Lou Costello-, Sabotaje (Sabotage, 1936) d'Alfred
Hitchkock,

cartell de Sabotaje (Sabotage, 1936)
d'Alfred Hitchcock

Las mil y una noches (Arabian Nights, 1942) de John Rawlins,
La ciudad desnuda (The Naked City, 1948) de Jules Dassin, Horizontes lejanos
(Bend of the River, 1952) d'Anthony Mann, Obsesión (Magnificent Obsession,
1954), Escrito sobre el viento (Writen on the Wind, 1955), Sólo el cielo lo sabe
(All That Heaven Allows, 1956) i Imitación a la vida (Imitation of Life, 1959)
totes de Douglas Sirk, o La mujer X (Madame X, 1966) de David Lowell Rich.
Va morir a Beverly Hills (Califòrnia) el 1968.

06-07 Skinner - Sabotage (1936)
06-08 Skinner - All That Heaven Allows (1956)



Dimitri Tiomkin (1899-1979)

Dimitri Tiomkin

Aquest compositor va néixer a Sant Petersburg (Rússia) el 1899 i fou deixeble
del gran Alexander Glazunov. Casat amb una ballerina, Albertina Rasch, fou un
gran divulgador de la música de l'americà George Gershwin a Europa. El 1925
s'intal·là als Estats Units i en la dècada següent anà a Hollywood o s'inicià en la
música de cinema. Al principi col·laborà sovint amb el gran director italoamericà
Frank Capra, com en Horizontes perdidos (Lost Horizon, 1937) o Juan Nadie 
(Meet John Doe, 1941). Més tard col·laborà amb Alfred Hitchcock en La sombra
de una duda (Shadow of a Doubt, 1943), Extraños en un tren (Strangers on a
Train, 1951) i Crimen perfecto (Dial M for Murder, 1954), o amb Howard Hawks
a Tierra de faraones (Land of Pharahos, 1955) i Río Bravo (Rio Bravo, 1959).
Altres músiques seves destacades foren per a Duelo al sol (Duel in the Sun, 1947)
de King Vidor i Solo ante el peligro (High Noon, 1952) de Fred Zinnemann,

cartell de Sólo ante el peligro (High Noon, 1952) de Fred Zinnemann

aquest film fou el primer en incorporar una cançó en els títols de crèdit -recurs
imitadíssim a partir d'aleshores- amb la famosa i magistral "Ballad of High Noon".
També fou autor de la música de  Los cañones de Navarone (The Guns of
Navarone, 1961). Va morir a Londres (Regne Unit) el 1979.

06-09 Tiomkin - High Noon (1952)
06-10 Tiomkin - The Guns of Navarone



Victor Young (1900-1956)

Victor Young

Aquest compositor va néixer a Chicago (Illinois, Estats Units) el 1900 en el si d'una
família polonesa. Educat musicalment al seu país d'origen, aviat destacà com a nen
prodigi i es formà com a violinista a l'Orquestra Filharmònica de Varsòvia. El 1936
fou cridat a Hollywood i contractat per la Paramount, productora a la qual fou fidel
tota la vida. D'entre les seves partitures destaquen, entre d'altres, les següents: Sueño
dorado (Golden Boy, 1939) de Rouben Mamoulian, Los inconquistables 
(Unconquered, 1947) i El mayor espectàculo del mundo (The Greatest Show on
Eatrh, 1952) de Cecil B. De Mille, El hombre tranquilo (The Quiet Man, 1952) de
John Ford,

cartell de Scaramouche (Scaramouche,
1952) de George Sidney

Sacaramouche (Scaramouche, 1952) de George Sidney, Raíces profundas (Shane,
1953) de George Stevens, Johnny Guitar (Johnny Guitar, 1954) de Nicholas Ray,
Yuma (Yuma, 1956) de Samuel Fuller i La vuelta al mundo en 80 días (Around the
World in 80 Days, 1956) de Michael Anderson, aquesta darrera li va valdre l'Óscar
de Hollywood. Va morir a Palm Springs (California, Estats Units) el 1956.

06-11 Young - Scaramouche (1952)
06-12 Young - The Quiet Man (1952)



Alfred Newman (1900-1970)

Alfred Newman

Va néixer a Haven (Conneticut, Estats Units, 1900) i es va formar en música per
al teatre musical a Broadway, el carrer dels teatres de Nova York. . El 1930 fou
cridat a Hollywood pel gran productor Irving Berlin. Un cop a la meca del cinema
va fer les primeres partitures per a la productora United Artitsts aconseguintla fama
amb el film La calle (Street Scene, 1931) de King Vidor. En aquesta primera època
va posar música a films com Gunga Din (Gunga Din, 1939) de George Stevens,
Beau Geste (Beau Geste, 1939) de William A. Wellman, i Cumbres brrascosas 
(Wuthering Hights, 1939) de William Wyler. En canviar la dècada fou contractat
en exclusiva per la Twentieth Century Fox, esdevenint aviat el director musical
d'aquesta prodctora. Nominat a l'Óscar de Hollywood fins a 46 vegades el va
guanyar en nou ocasions. Entre la resta de la seva producció destaquen ¡Qué verde
era mi valle! (How Green Was My Valley, 1941) de John Ford, Eva al desnudo
(All about Eve, 1950) de Joseph L. Manckiewicz, El rey y yo (The King and I,
1956) de Walter Lang, La conquista del oeste (How the West Was Won, 1962) de
John Ford, George Marshall i Henry Hathaway,

cartell francès de La conquista del oeste (How the West Was
Won, 1962) de John Ford, George Marshall i Henry Hathaway

Camelot (Camelot, 1967) de Joshua Logan o Aeropuerto (Airport, 1970) de
George Seaton. Va morir a Los Angeles (California, Estats Units) el 1970.

06-13 Newman - Gunga Din (1939)
06-14 Newman - How the West was Won (1962)



Franz Waxman (1907-1967)

Franz Waxman

Va néixer a Königshutte, Alemanya (avui Chorzow, Polònia) el 1907. Durant la seva
formació conegué al gran compositor rus Igor Stravinski de qui es faria amic. La
seva carrera musical s'inicià a la productora alemanya UFA orquestrant i dirigint la
partitura d'El ángel azul (Der blaue Engel, 1930) de Josef von Sternberg. Poc més
tard va passar per París on faria la música per a Liliom (Liliom, 1934) de Fritz Lang
i tot seguit es traslladà als Estats Units on fou nomenat director del Festival de Música
de Los Angeles i va començar a treballar per a la productora Universal a la qual
anaven a parar molts cineastes refugiats fugint de l'Alemanya nazi. Aviat es distingí
com a gran creador d'ambients misteriosos coss que li procurà la composició de
partitures per a molts films de misteri. Juntament amb el més jove Elmer Bernstein,
fou introductor del jazz en la música per al cinema. Entre les seves composicions
destaquen, entre d'altres, La novia de Frankesntein (The Bride of Frankesnstein,
1935) de James Whale, Sublime obsesión (Magnificent Obsession, 1935) de John M.
Stahl, Rebeca (Rebecca, 1940) i Sospecha (Suspicion, 1944) d'Alfred Hitchcock,
Objetivo Birmania (Objective Burma,1945) de Raoul Walsh, El crepúsculo de los
dioses (Sunset Boulevard, 1950) de Billy Wilder,

cartell d'El crepúsculo de los dioses(Sunset Boulevard, 1950) de Billy Wilder

Un lugar en el sol (A Place in The Sun, 1951) de George Stevens, La ventana 
indiscreta (The Rear Window, 1954) d'Alfred Hitchcock o El príncipe Valiente 
(Prince Valiant, 1954) de Henry Hathaway. Waxman va morir a Los Angeles
(California, Estats Units) el 1967.

06-15 Waxman - Sunset Boulevard (1950)
06-16 Waxman - A Place in the Sun (1951)



Miklos Rozsa (1907-1995)

Miklos Rozsa

Compositor hongarès (Budapest, Imperi Austro-hongarès) nascut el 1907.
Iniciat en la música clàssica s'inicià com a compositor de música de cambra,
simfonies i un ballet. A rel de conèixer el músic suís Arthur Honegger es
va iniciar al cinema, distingint-se aviat per les seves partitures romàntiques,
melódiques i de gran riquesa orquestral que tenien la capacitat d'enriquir
i transformar les imatges que acompanyaven. Les primeres músiques les
féu a Londres per al productor d'origen hongrès, Alexander Korda, amb
films com  Las cuatro plumas (The Four Feathers, 1939) de Zoltan Korda
(fill del productor), El ladrón de Bagdad (The Thief of Baghdad, 1940) de
Michael Powell i El libro de la selva (The Jungle Book, 1942) també de
Zoltan Korda. A causa de la guerra, Alexander Korda es traslladà als Estats
Units i Rozsa el seguí i féu un gran nombre de partitures, sovint de grans
superproduccions, com Perdición (Double Idemnity, 1944) de Billy Wilder,
Recuerda (Spellbound, 1945) d'Alfred Hitchcock, Quo Vadis? (Quo Vadis?,
1951) de Mervyn Le Roy, Ivanhoe (Ivanhoe, 1952) de Richard Thorpe, Los 
contrabandistas de Moonfleet (Moonfleet, 1955) de Fritz Lang, Cruce de 
destinos (Bowhani Junction, 1956) de George Cukor, Ben-Hur (Ben-Hur,
1959) de William Wyler

cartell de Ben-Hur (Ben-Hur, 1959)
de William Wyler

o El Cid (El Cid, 1961) d'Anthony Mann. Oblidat durant els anys 60 no seria
recuperat fins el 1970 quan Billy Wilder basà el seu film La vida privada de 
Sherlock Holmes (The Private Life of Sherlock Holmes) en el concert per a
violoncel de Rozsa, convertint-se en l'únic cas de la història del cine d'una
pel·lícula d'imatge real inspirada per una música. Alliberat de Hollywood,
treballà en produccions europees com Providence (Providence, 1977) d'Alain
Resnais o El ojo de la aguja (Eye of the Neddle, 1981) de Richard Marquand.
Posteriorment feu suites simfòniques dels temes dels seus films fins que morí
a Los Angeles (California, Estats Units) el 1995.

06-17 Rozsa - Double Indemnity (1944)
06-18 Rozsa - Ben-Hur (1959)



Alex North (1910-1991)

Alex North

Aquest músic nordamericà va néixer a Chester (Pensilvanya, 1910) formant-se
a la prestigiosa Juilliard School de Nova York i més tard al conservatori de
Moscou. Alumne del gran compositor també nordamericà Aaron Copland, va
escriure alguns ballets per a a companyia de la pretigiosa ballarina britànica
Marta Graham. També va compondre una coneguda peça per a clarinet i
orquestra que va dedicar al mític clarinetista del jazz Benny Goodman. Iniciat
com a músic per al teatre conegué a l'excel·lent director turco-armeni Elia
Kazan a Broadway que el va convèncer perquè anés a Hollywood amb ell.
Nominat a l'Óscar de Hollywwod en catorze ocasions no li fou mai concedit,
fins que el 1985 n'hi varen donar un d'honorífic pel conjunt de la seva carrera.
Una de les seves composicions més conegudes és la cançó Unchained Melody, 
originalment escita per al film Unchained (no estrenat a Espanya) del 1955,
dirigit per Hall Bratlett, molt popularitzada el 1990 gràcies al film Ghost 
(Ghost) de Jerry Zucker, on s'usà l'enregistrament de The Righteous Brothers.
Entre les seves bandes sonores més reeixides destaquen, entre d'altres, Un
tranvia llamado deseo (A Streetcar Named Desire, 1951) i ¡Viva Zapata!
(Viva Zapata!, 1952) d'Elia Kazan, Espartaco (Spartacus, 1960) de Stanley
Kubrick,

cartell d'Espartaco (Spartacus, 1960)
de Stanley Kubrick

Vidas rebeldes (The Misfilts, 1961) de John Huston, Cleopatra (Cleopatra,
1963) de Joseph L. Manckiewicz, El gran combate (Cheyenne Autumn,
1964) de John Ford, El tormento y el éxtasis (The Agony and The Ecstasy,
1965) de Carol Reed, Las sandalias del pescador (The Schoes of The
Fisherman, 1968) de Michael Anderson i les tres darreres pel·lícules de
John Huston: Bajo el volcán (Under the Volcano, 1984), El honor de los 
Prizzi (The Prizzi's Honour, 1985) i Dublineses (The Dead, 1987). North
va morir a Los Angeles (California, Estats Units) el 1991.

06-19 North - Unchained (1955)
06-20 North - Spartacus (1960)




Bernard Herrmann (1911-1975)

Bernard Herrmann

Aquest músic va néixer a Nova York (Nova York, Estats Units) el 1911 i es formà
a la prestigiosa escola de música Juilliard de la seva ciutat nadiua. Aviat començà
a treballar per a la ràdio entrant en contacte amb Orson Welles i col·laborant amb
la música del seu famós programa La guerra dels mons que va crear una de les més
grans alarmes de la història dels Estats Units fent creure el públic en la invasió del
seu país pels extraterrestres. Ben aviat posà música als dos primer films de Wells:
Ciudadano Kane (Citizen Kane, 1940) i El cuarto mandamiento (The Magnificent
Ambersons, 1941). Posteriorment treballà un parell de vegades amb Joseph L.
Manckiewicz a El fantasma i la señora Muir (The Ghost and Mrs. Muir, 1947)
i Operación Cicerón (Five Fingers, 1952), així com també posà música a algunes
de les produccions fantàstiques en les que col·laborà el gran creador d'efectes
especials dels 50 i 60, Ray Harryhausen, com Simbad y la princesa (The Seventh
Voyage of Sinbad, 1959) de Nathan Juran o Jasón y los argonautas (Jason and the
Argonauts, 1963) de Don Chaffey.

cartell de Jasón y los argonautas (Jason
and the Argonauts, 1963) de Don Chaffey

A més a més col·laborà en altres films com Ultimátum a la tierra (The Day
The Earth Stood Still, 1951) de Robert Wise, Farenheit 451 (Farenheit 451,
1966) de François Truffaut o Taxi Driver (Taxi Driver, 1976) de Martin
Scorsese. Malgrat tot algunes de les seves millors bandes sonores estigueren
lligades als films del mestre del suspens Alfred Hitchcock amb títols com
El hombre que sabia demasiado (The Man who Knew too much, 1956),
De entre los muertos (Vertigo, 1958), Con la muerte en los talones (North
by Northwest, 1959), Psicosis (Psycho, 1960), Los pájaros (The Birds, 1963)
o Marnie la ladrona (Marnie, 1964). Herrmann va morir a Londres (Regne
Unit) el 1975.

06-21 Herrmann - North by Northwest (1959)
06-22 Herrmann - Jason and the Argonauts (1963)



Una nova generació
Després de la Primera Guerra Mundial va aparèixer una segona generació
de grans músics de cinema que treballaren principalment a Hollywood i
entre els quals podriem incloure Ernest Gold, Elmer Bernstein, Henry
Mancini, Jerry Goldsmith, John Williams i Lalo Schiffrin entre d'altres.
Quan aquests compositors eren joves es va produir a Hollywood la
primera pel·lícula amb la banda sonora feta per un únic instrument: la
cítara d'Anton Karas a El tercer hombre (The Third Man, 1949) de Carol
Reed. El 1950 se celebrà a Venècia, en el marc de la seva coneguda
Mostra de cinema, el primer congrés de música de cinema i es va obrir la
porta a les músiques d'origen popular com el jazz, el rock o el pop. El
pioner a usar el jazz fou Elmer Bernstein el 1955 quan musicà El hombre 
del brazo de oro (The Man with the Golden Arm) d'Otto Preminger, que
aviat fou imitat pel gran trompetista de jazz Miles Davis en musicar el
film de Louis Malle Ascensor para el cadalso (Ascenseur pour l'échafaud,
1957), el compositor americà Henry Mancini quan féu la partitura de Sed 
de mal (Touch of Evil, 1958) d'Orson Welles i el gran mestre del jazz
Duke Ellington que el 1959 posà música a Anatomia de un asesinato 
(Anatomy of a Murder, 1959) d'Otto Preminger.



Ernest Gold (1921-1999)

Ernest Gold

Aquest compositor va néixer a Viena (Àustria) el 1921 que en produir-se
l'Anschluss (anexió d'Àustria al Tercer Reich) va haver de fugir als Estats
Units per tenir un avi jueu: el pare del seu pare. A banda d'escriure música
culta tant simfònica com de cambra, va col·laborar sovint amb la televisió
i el cinema del país d'acollida. Signant algunes partirtures per al director
i productor Stanley Kramer, com Fugitivos (The Defiant Ones, 1958), La
hora final (On the Beach, 1959), La herencia del viento (Inherit the Wind,
1960),

cartell d'Éxodo (Exodus, 1960) de Stanley Kramer

Éxodo (Exodus, 1960), Los juicios de Nuremberg (Judgement at
Nuremberg, 1961), El mundo está loco, loco, loco (It's a Mad, Mad, Mad
World, 1963), El barco de los locos (Ship of Fools, 1965) o El secreto de
Santa Vittoria (The Secret of Santa Vittoria, 1969).  També treballà per a
altres director en films com Ángeles sin paraíso (A Child Is Waiting, 1962)
de John Casavettes, La cruz de hierro (Cross of Iron, 1976) de Sam
Peckinpah o Tom Horn (Tom Horn, 1980) de William Wiard. Va morir
a Santa Monica (California, Estats Units) el 1999.

06-23 Gold - Exodus (1960)
06-24 Gold - A Child Is Waiting (1963)


Elmer Bernstein (1922-2004)

Elmer Bernstein

Aquest gran compositor de cinema va néixer a Nova York (Nova York, Estats
Units) el 1922. Estudià a la coneguda escola Juilliard de la seva ciutat i fou
allí deixeble del gran compositor americà Aaron Copland. Als anys 30 treballà
com a arrangista per a Glenn Miller i s'interessà pel la música de jazz essent
pioner en l'introducció d'aquesta música per al cinema. Entre les eves partitures
més importants cal citar, entre d'altres: El hombre del brazo de oro (The Man
with the Golden Arm, 1955) d'Otto Preminguer, amb la que fou el pioner en
l´ús del jazz en una banda sonora, Los diez Mandamientos (The Ten
Comandments, 1956), de Cecil B. De Mille, Los siete magníficos (The
Magnificent Seven, 1960) de John Sturges,

cartell de Los siete magníficos (The Magnificent Seven,
1960) de John Sturges

El hombre de Alcatraz (The Birdman of Alcatraz, 1962) de John Frankenheimer,
Matar a un ruiseñor (To Kill a Mockingbird, 1962) de Robert Mulligan, No se 
compra el silencio (The Liberation of L. B. Jones, 1970) de William Wyler,
Amanecer zulú (Zulu Dawn, 1979) de Cy Endfield, Los cazafantasmas
(Ghostbusters, 1984) d'Ivan Reitman, Los estafadores (The Grifters, 1990) de
Stephen Frears o Lejos del cielo (Far from Heaven, 2002) de Todd Haynes.
Bernstein va morir a Okai (Californa, Estats Units) el 2004.

06-25 Bernstein - The Ten Commandments (1956)
06-26 Bernstein - The Magnificent Seven (1963)
06-27 Bernstein - The Grifters (1990)



Henry Mancini (1924-1994)

Henry Mancini

Va néixer a Clevenland (Ohio, Estats Units) el 1924 en el si d'una família
italoamericana i aviat s'inicià com a pianista de jazz i fou arranjador de
Glenn Miller als any 40. Després de col·laboracions diverses de gran èxit
com Sed de mal (Touch of Evil, 1958) d'Orson Wells, ¡Hatari! (Hatari!,
1962) de Howard Hawks o Charada (Charade, 1963) de Stanley Donen
i el 1961  va còneixer el director Blake Edwards amb qui féu Desayuno 
con diamantes (Breakfast at Tiffany's) i, a partir d'alehores van treballar
sovint en els mateixos films: Dias de vino y rosas (Days of Wine and
Roses, 1963), La pantera rosa (The Pink Panther, 1963)

cartell de La pantera rosa (The Pink
Panther, 1963) de Blake Edwards

i diverses sequel·les d'aquesta. Mancini va morir a Beverly Hills (Califòrnia, Estats
Units) el 1994.

08-28 Mancini - Touch of Evil (1958)
08-29 Mancini - The Pink Panther (1963)


André Previn (1929)

André Previn

Nascut el 1929 a Berlín (Alemanya) el 1929 com Andreas Ludwig Priwin, fou
fill d'una família jueva que amb el nazisme va haver d'exialiar-se als Estats Units
on hi havia el seu oncle Charles Previn, que era director musical de la Universal.
El 1948 va entrar al departament musical de la Metro-Goldwyn-Mayer sota les
ordres d'Arthur Freed. Des del primer moment va compondre música per a molts
films entre els que destaquem Conspiración de silencio (Bad Day at Black Rock,
1954) de John Sturges, El fuego y la palabra (Elmer Gantry, 1960) de Richard
Brooks,

cartell d'El fuego y la palabra (Elmer Gantry, 1960)
de Richard Brooks

Un, dos, tres (One, Two, Three, 1961) de Billy Wilder, Los cuatro jinetes del 
Apocalipsis (The Four Horsemen of the Apocalypse, 1962), de Vincent Minnelli,
Bésame, tonto (Kiss me, Stupid, 1965) de Billy Wilder, Rollerball (Rollerball,
1975) de Norman Jewison. Paral·lelament va fer carrera com a pianista de jazz,
director d'orquestra i compositor de cançons, òperes i concerts (per a piano, violí,
violoncel, etc.) que acabarien per apartar-lo de la composició per al cine a partir
dels anys 70.

06-30 Previn - Bad Day at Black Rock, 1954
06-31 Previn - Elmer Gantry, 1964



Jerry Goldsmith (1930-2004)

Jerry Goldsmith

Aquest músic va néixer a Los Angeles (California, Estats Units) el 1930 i destacà
de seguida com a nen prodigi ja que als sis anys ja tocava el piano. Durant la seva
formació fou deixeble del músic italià Mario Caltelnuovo-Tedesco i més tard de
Miklos Rozsa que li va encomanar la seva afició pel cinema. Goldsmith va
consagrar tota la seva carrera com a compositor a la televisió i al cinema, sovint
amb la col·laboració de l'oruqestrador Arthur Morton. Per a la televisió es feu
famosa la banda sonora que va compondre per a la sèrie Star Trek i el seu
primer film Star Trek: la película (Star Trek: The Motion Film, 1979) de Robert
Wise. Goldsmith fou nominat a l'Óscar de Hollywwod en disset ocasions però
només al va aconseguir el 1976 per la música de La profecia (The Omen) de
Richard Donner. Sovint fou reclamat en films d'intriga i tensió per la seva
capacitat de crear les atmosferes adients amb la seva música: Siete dias de mayo 
(Seven Days in May, 1964) de John Frankenheimer, El planeta de los simios 
(The Panet of the Apes, 1968) de Franklin Schaffner, El otro (The Other, 1972)
de Robert Mulligan, Chinatown (Chinatown, 1974) de Roman Polanski, Alien, 
el octavo pasajero (Alien, 1979) de Ridley Scott,

cartell d'Alien, el octavo pasajero (Alien, 1979) de Ridley Scott

Poltergeist (Poltergeist, 1982) de Tobe Hopper, Desafio total (Toral Recall,
1989) i Instinto básico (Basic Instinct, 1992) ambdúes de Paul Verhoeven,
Congo (Congo, 1995) de Frank Marshall, L.A. Confidencial (L.A. Confidential,
1997) de James Ellroy i l hombre sin sombra (Hollow Man, 2000) també de
Paul Verhoeven. Goldsmith va morir a Beverly Hills (Califòrnia, Estats Units)
el 2004.

06-32 Goldsmith - Star Trek: The Motion Picture (1979)
06-33 Goldsmith - Alien (1979)



John Williams (1932)

John Williams

Nascut a Floral Parl (Nova York, Estats Units) el 1932 quan comptava vint anys
s'inicià com a músic professional fent de pianista de jazz essent contractat per
la productora Twentieth Century Fox per fer d'arrangista feina que va fer per a
la United Artists quan va arranjar la música d'El violinista en el tejado (Fiddler
on the Roof, 1971) de Norman Jewison. Durant la dècada dels 70 començà a
destacar per les seves partitures simfòniques per a gran orquestra amb
predomini dels metalls. Al principi fou el músic preferit per a les grans
produccions de catàstrofes del produtor Irwin Allen: La aventura del poseidón 
(The Poseidon Adventure, 1972) de Ronald Neame, Terremoto (Earthquake,
1974) de Mark Robson, o El coloso en llamas (The Towering Inferno, 1974)
de John Guillermin. Més tard va agafar fama mundial  gràcies a ser triat per
dos grans productors i directors de Hollywood: Steven Speilberg i George
Lucas. Williams fou l'encarregat de musicar les seves sagues heroïques com
Tiburón (Jaws, 1975)

cartell de Tiburón (Jaws, 1975)
de Steven Spielberg

i En busca del arca perdida (Raiders of the Lost Ark, 1981) del primer, La 
guerra de las galaxias: una nueva esperanza (Star Wars: a New Hope, 1977)
del segon i Harry Potter y la piedra filosofal (Harry Potter and the
Philosopher's Stone, 2001 de Chris Columbus i impulsada pel productor David
Heyman. A més col·laborá en altres famosos films de Spielberg com E.T., el 
extraterrestre  (E.T.: The Extraterrestrial, 1982), La lista de Schindler (The
Schindler List, 1990) o Las aventuras de Tintín: el secreto del Unicornio (The
Adventures of Tintin: Secret of the Unicorn, 2011).

06-34 Williams - Jaws (1975)
06-35 Williams - Star wars: The Motion Picture (1977)
06-36 Williams - Superman (1978)
06-37 Williams - Raiders of the Lost Ark (1981)


Lalo Schifrin (1932)

Lalo Schifrin

Aquest músic va néixer a Buenos Aires (Argentina) el 1932. Format al costat del
gran compositor francès Olivier Messiaen, més tard es convertí en arrangista de
jazz per a Dizzi Gillespie, Stan Getz, Xavier Cugat i Sarah Vaughan entre d'altres.
Als anys 60 passà a treballar per a la televisió amb sintonies de sèries tan famoses
com El virginiano o Misión imposible. En el món del cinema va debutar el 1965
amb El rey del juego (The Cincinnati Kid) de Norman Jewison. D'entre altre films
seus podem destacar La leyenda del indomable (Cool Hand Luke, 1967) de Stuart
Rosenberg, Bullit (Bullit, 1968) de Peter Yates, Harry el sucio (Dirty Harry, 1971)
de Don Siegel,

cartell de Harry el sucio (Dirty Harry, 1971)
de Don Siegel

La piel (La pelle, 1981) de Liliana Cavani, El cuarto protocolo (The Fourth
Protocol, 1987) de John Mackenzie, Tango (1997) de Carlos Saura o After
the Sunset (2004) de Brett Ratner.

06-38 Schifrin - Mission Impossible TV (1966)
06-39 Schifrin - Dirty Harry (1971)