La música popular (1): el pop i el rock fins als 60

Antecedents de la música popular actual

Entenem per música popular aquella que està feta per gent que surt del poble sense
una formació musical acadèmica i específica. A partir d'aquesta definició queda clar
que és una música que ha existit sempre, des que va aparèixer la humanitat. De fet,
la que coneixem com a música culta -feta per gent amb gran preparació acadèmica
i específica- no va aparèixer fins molt més tard, quan les cultures arribaren a un grau
de desenvolupament suficient per a poder teoritzar i ensenyar la música no sols a
nivell pràctic sinó també teòric. Probablement els primers que arribaren a aquest
punt de sofisticació musical foren els pensadors de la Grècia clàssica. Fins aleshores
tota la música era popular, per bé que n'hi havia una, encara que popular reservada
als rituals màgics -primer- i a la religió -més tard-.

Per tant de música popular n'hi ha hagut sempre i la seva finalitat era fer fruir el poble
tan escoltant o cantant com ballant (al contrari que la música culta -al principi 
religiosa- que pretenia impressionar i imposar abans que agradar, per això molts
instruments estaven prohibits a les esglésies durant l'Edat Mitjana). La música popular 
consistia a fer fruir la gent i per això es basava en cançons (la gran majoria de la
població no sabia, ni sap encara avui, tocar un instrument) amb textos lleugers 
i satírics que tractaven temes burlescos, amatoris, pastorils, etc. A més a més la
música popular s'ha mantingut fidel als sistemes modal i tonal de manera que resulta
molt assequible per al no iniciat. Tot això ha fet que la música popular en general no
sigui massa sofisticada i que cerqui que tothom -sobre tot els que no saben música-
puguin cantar les seves melodies o -com a mínim- fruir-les.

En les societats més reculades en el temps la música popular era eminentment rural
ja que el gruix de la població vivia al camp i era pagesa, però a mesura que avancem
en la història aquesta música entrà també a les ciutats on al principi s'hi trobava
sobre tot la música culta. En arribar el segle XX, amb el fenòmen migratori del camp
a les ciutats -un fenòmen d'abast mundial- la música popular rural (la que anomenem
folklòrica) s'ha anat perdent en favor de la música popular sorgida a les ciutats (la que
anomenem popular urbana) que gaudia d'uns mitjans de propagació molt més eficaços.
Aquesta música popular urbana amb l'auge de l'urbanisme arreu s'ha apropiat dels
mitjans de comunicació (ràdio, televisió, sistemes d'enregistrament, internet, etc.)
i s'ha convertit en un negoci immens controlat per grans empreses multinacionals
i amb un gust internacional, és a dir que imposa uns estàndards (patrons) culturals
que no es corresponen amb cap zona geogràfica més enllà d'un clar domini del
sistema musical occidental. Tant fort és aquest gust dominant que imposa també
unes modes que s'extenen a d'altres terrenys com el vestit, els llibres o l'oci. És 
per això que alguns estudiosos de la música neguen que avui es pugui parlar de
folklore en un sentit estricte ja que el que queda - a inicis del segle XXI-  són les
escorrialles d'una societat passada que no tenia res a veure amb la d'ara.

un gamelan indonesi

un grup de música marroquina

un grup de música peruana

el típic duo de la música índia

Tots els exemples que acavem de feure en les fotografies corresponen a la música
folklòrica dels respectius països i cadascuna, degut al seu origen rural, te una
personalitat molt marcada que és fàcil de distingir i que molts, sense saber-ne 
l'origen, sabrien dir de quin país provenen. Vejam ara les quatre fotografies
següents:

concert de música popular urbana a Egipte

concert de música popular urbana a l'Índia

concert de música popular urbana a Mèxic

concert de música popular urbana a la Xina

Sense saber-ne l'origen, algú sabria distingir a quins països corresponen aquestes 
quatre fotografies? Enteneu ara el que volia dir quan parlava més amunt de com
la música popular urbana havia igualat les modes i la música de tot el món? El 
negoci musical hi ha guanyat molt però la cultura potser hi ha perdut, oi?



Un cop fetes aquestes consideracions generals podem tornar al nostre tema en
particular -la música popular urbana- que va aparèixer com a música de masses
amb el jazz i que als anys 50 dels segle XX derivaria en el rock i el pop.


El rock'n'roll

En primer lloc observa aquest quadre on hi ha posats els principals estils de rock
i la seva relació.

A mitjans de la dècada dels 50 aparegué una música feta per blancs en la qual
s'hi barrejaven elements derivats del jazz (com el rhythm'n'blues o el boogie
woogie) amb elements derivats de la música country nordamericana, que a la
vegada derivava de la música celta irlandesa. Del country en va agafar sobre 
tot els tipus de melodies i les lletres mentre que del  jazz en va agafar sobre tot 
el ritme molt marcat i l'accentuació dels temps forts. 

Els músics del rock i del pop que s'en derivaria, en general, no tenien formació
musical i emmarcaven les seves cançons en una protesta o intent de trencar
amb les formes establertes girant l'esquena a la música anterior (tan popular
com culta). El recolzament sonor es basava en els sons elèctrics (sobre tot
la guitarra elèctrica) i la veu units a a una amplificació més que considerable
per tal d'arribar a tot el públic en els grans espais dels concerts d'aquesta
música tan comercial, arribant fins a l'extrem que alguns grups han basat bona
part de la seva fama en el volum sonor, com el heavy metal, per exemple.
Les cançons en general eren melodies senzilles amb un ritme insistent capaç
d'atrapar de seguida un públic majoritàriament amb poca formació musical.
Aquesta melodia sol acompanyar-se, com a mínim, amb un baix continu
com el que feia servir la música barroca i, sovint, una o més contramelodies
en una altra guitarra o un teclat. 

El grup de rock o pop es formava a partir d'un grup d'amics que feien la seva
música amb una gran projecció de la pròpia imatge cosa que els convertia
en referents de comportament, estètica, vestit, etc, per als joves consumidors
d'aquesta música. A més a més cada zona geogràfica barrejava amb el rock
o pop elements de la própia música tradicional de manera que en resultava
una música rock o pop una mica diferent segons el lloc d'origen i contribuïa
a enriquir el panorama pel que fa a variants.

Els anys 50

La dècada dels anys 50 fou, als Estats Units, una època en que el jovent 
estava en plena efervescència ja que gaudia d'un cert benestar i volia tenir
presència social en ser la primera generació que no havia participat en la
Segona Guerra Mundial. Aquest jovent s'apuntà ràpidament a la nova música
popular que adoptà una clara vessant de protesta amb connotacions
contraculturals (s'acusava així a les generacions anteriors d'haver portat
a la gran hecatombe de la guerra mundial). Fou així com aquesta música
naxia amb simpaties cap a la política, les esquerres, el pacifisme, la natura,
etc.

La primera cançó considerada de rock, fou enregistrada per als títols de
crèdit d'una pel·lícula de Hollywood: The Blackboard Jungle, 1955,
estrenada a Espanya amb el nom de Semilla de maldad, que narrava els
esdeveniments d'un institut de secundària on alguns alumnes formaven el
grup que tocava aquest primer rock. El grup s'anomenava The Comets i el 
seu líder era en Bill Haley. La cançó, que es convertiria en una icona es 
titulava: Rock around the clock (rock a totes hores) i  fa referència tant a 
la música com al ball d'aquest ritme que esdevindria absolutament dominant 
entre el jovent de finals dels 50 i principis dels 60. Vegem la seqüència 
corresponent i  sentim aquesta cançó en el seu marc original:

Bill Haley & The Comets

HR101 - Rock Around The Clock, Bill Haley & The Comets (The Blackboard
               jungle, 1955)



El mateix 1955 el negre Chuck Berry feia un rock en el que era tan important el 
cant com el solo de guitarra. A diferència de molts altres músics de inicis del rock
ell fou autors de totes les cançons que cantava. Molts el varen anomenar el "pare 
del rock" perquè la seva cançó Maybellene data del 1955 i rivalitza amb 
l'esmentada Rock around the Clock pel títol de primera cançó del rock.

Chuck Berry

HR102 - Maybellene, 1955, Chuck Berry



En aquell mateix any un cantant de només vint anys, Jerry Lee Lewis (nascut el 
1935) aconseguia l'èxit amb el seu rock Whole lotta shakin' going on (ballem 
i no parem) i encara esdevindria més famós quan poc més tard es va casar amb 
la seva cosina de 14 anys i es varen fugar. No retornaria en públic fins a finals 
dels anys 60 convertit ja en un músic adult però encara trencador.

Jerry Lee Lewis

HR103 - Whole Lotta Shakin' Going On, Jerry Lee Lewis

A l'any següent, 1956, el cantant Gene Vincent (nascut ewl 1935)  feia furor amb
la seva cançó Be Bop A Lula. 

Gene Vincent

HR104 - Be Bop A Lula, Gene Vincent


El 1954 un jove, nascut el 1935, gravava a Memphis, pagant, un disc amb un 
parell de cançons dedicades a la seva mare pel seu aniversari. En sentir-lo l'amo 
de l'estudi d'enregistrament el va contractar i el 1956 triomfava amb una de les
cançons (Hound Dog) que el donaria a conèixer arreu per dues coses: la seva
manera de remenar de malucs (que li valdria el sobrenom de "Pelvis") i la seva 
veu profunda que semblava de negre: era l'Elvis Presley. Era el màxim de
l'anomenat rockabilly, un estil sorgit de la barreja del rock amb el hillbilly que
era la música tradicional de la zona muntanyosa dels Apalaches (hill vol dir turó)
i que es troba a l'origen del country.

Elvis ("Pelvis") Presley

HR105 - Hound Dog, 1956, Elvis Presley


Un altre cantant que va marcar estil fou l'americà Buddy Holly que, amb el seu grup,
The Crickets, va agradar per la seva música més suau i amb diverses veus. També
el seu aspecte era molt més de "bon noi". Va obrir el camí del pop.

Buddy Holly

HR106 - Oh Boy, 1958 Buddy Holly


Als mateixos anys sortien altres cantants com l'anglès Cliff Richards acompanyat pel 
grup The Shadows que va triomfar el 1959 amb la cançó Move It.

Cliff Richards

HR107 - Move It, 1959, Cliff Richards



Els anys 60

Als Estats Units va aparèixer un cantant ballarí que feu furor amb un nou ball:
el twist que es ballava "trepitjant una burilla amb el peu i fregant-se una tovallola
per l'esquena". Aquest tema, que ja existia abans com a canço però no com a
ball triomfà el 1960 gràcies a Chubby Checker que aconseguí un gran èxit.
Paral·lelament trimfaven The Beach Boys amb cançons com Surfin' USA.
A Europa a principis del 60 es varen crear dos grups que es convertirien en els
referents clau de la música rock i rock-pop del futur, foren els grups britànics
fundats el 1962 The Beatles (beat rock, de beat que vol dir cop, impuls), iniciats
en el rock més conformista i considerats els pares del pop, que s'extingirien com 
a grup el 1970, i The Rolling Stones, que s'iniciaren en el rock més inconformista 
i dur, de fet són precussors del hard rock, i s'han mantingut fins avui (2012).

Chubby Checker

HR108 - Twist, 1960, Chubby Checker

The Beach Boys

HR109 - Surfin'USA, 1963, The Beach Boys

HR110 - Love Me Do, 1962, The Beatles

The Rolling Stones

HR111 - Its All Over Now, 1964, The Rolling Stones


Mentrestant al nostre país sorgien grups que traduïen les cançons de més èxit foranes
i en creaven de pròpies. Els més destacats foren els catalans Duo Dinàmico, Los Sirex,
Los Mustang -aquests autors de cançons pròpies i moltes versions dels Beatles-, Lone
Star, als quals, s'hi van afegir una mica més tard, Los Brincos, Los Bravos, Los Canarios,
i Los Salvajes. Com a cantants en solitari triomfaven Miguel Ríos i Bruno Lomas, aquest
darrer sobretot versionava al castellà clàssics del rock en anglès.

Duo Dinámico

Los Mustang

Los Sirex

Los Brincos

Los Bravos

Los Canarios

Lone Star

Los Salvajes

Smash

Miguel Ríos

Bruno Lomas

HR112 - Quisiera ser, versió del 1980 (original del 1961), Duo Dinámico 
HR113 - La escoba, 1965, Los Sirex
HR114 - No lo ves, 1963, Los Mustang
HR115 - Black Is Black, 1966, Los Bravos
HR116 - Get On Your Knees, 1968, Los Canarios
HR117 - Mi calle, 1968, Lone Star
HR118 - Soy así, 1966, Los Salvajes
HR119 - El garrotín, 1971, Smash
HR120 - Mejor, 1966,Los Brincos
HR121 - Bienvenidos, 1982, Miguel Ríos
HR122 - El rock de la cárcel, Bruno Lomas


Els grans festivals dels 60

Els anys 60 foren els dels grans festivals de música rock iniciats als Estats Units
el 1967 amb el de Monterrey i arribats al seu màxim amb el de Woodstock el 
1969.  Després s'estengueren per tota Europa: Illa de Wight (1970), Canet 
Rock (1975), etc. En el més important de tots, el de Woodstock, al qual hi
varen assistir 500.000 persones, hi varen córrer les drogues (cànnabis, LSD,
etc.) i s'hi féu propaganda de l'amor lliure. Des del punt de vista musical hi
triomfaren artistes americans com Jimi Hendrix, considerat el millor guitarrista 
del moment i que solia trencar les seves guitarres en acabar els concerts, Janis 
Joplin (representant , igual que Eric Clapton, que no va participar al festival, del 
blues rock, barrejava el rock amb el blues), Crosby, Still, Nash &Young 
(representants dels folk rock, barreja de folk i rock) i els britànics The Who, 
màxims representants del mod (un estil que mostrava un gran interès pel món de 
la moda i que barrejava el rock amb el rhythm'n'blues i el jazz. La droga LSD 
(àcid lisèrgic) era capaç de provocar fortes al·lucinacions que donaren lloc al 
rock i art anomenats psicodèlics, molt en boga a finals dels 60 i principis dels
70: els grups més representatius foren The Doors i The Mamas and The Papas.
També va sorgir un moviment que barrejava el rock amb aspectes de la música
culta, el líder del qual fou Frank Zappa. Finalment diguem que de la barreja de
rock i jazz en sorgí l'estil jazz rock que comptà grups com Blood, Sweet & Tears.

Woodstock'69

Jimi Hendrix

Janis Joplin

Crosby, Still, Nash & Young

The Who

The Doors

The Mamas and The Papas

Frank Zappa

Blood, Sweet & Tears

Chicago

Eric Clapton

HR123 - Little Wing, Jimi Hendrix
HR124 - Try, Janis Joplin (Woodstock)
HR125 - Helplessly Hoping, Crosby, Still, Nash & Young (Woodstock)
HR126 - My Generation, 1969, The Who (Woodstock)
HR127 - Riders On The Storm, The Doors
HR128 - California Dreamin', The Mamas and The Papas
HR129 - Peaches In Regalia, Frank Zappa
HR130 - When I Die, Blood, Sweet & Tears
HR131 - 25 or 6 to 4, Chicago
HR132 - Layla, Eric Clapton


Paral·lelament al rock i pop durant els anys seixanta va desenvolupar-se un moviment
de músics de protesta que defensaven la fi de lleis racials i de la guerra del Vietnam.
La seva música bevia de la música folklòrica americana, sobre tot el country, i d'aquí 
que el moviment s'anomenés Folk. L'ànima d'aquest moviment fou el cantautor Bob
Dylan que feia lletres excel·lents amb músiques que acompanyava sempre amb guitarra
i harmònica tocades per ell mateix. En aquest moviment hi trobem altres cantants com
Peter, Paul & Mary, Pete Seeger, Joan Baez, Leonard Cohen, Simon & Garfunkel 
i The Eagles (representants d'un estil més suau en front del rock més dur, anomenat 
soft rock) entre d'altres.

Bob Dylan

Peter, Paul & Mary

Pete Seeger

Leonard Cohen

Joan Baez

Simon & Garfunkel

The Eagles

HR133 - Blowin' In The Wind, Bob Dylan
HR134 - Puff the Magic Dragon, Peter, Paul & Mary
HR135 - If I Had a Hammer, 1963, Pete Seeger
HR136 - Donna, Donna, Donna, Joan Baez
HR137 - Suzanne, 1970, Leonard Cohen (Illa de Wight)
HR138 - The Sound Of Silence (1964, versió del 1981) Simon & Garfunkel
HR139 - Hotel California, 1977, The Eagles


Una altre tendència que va influir força en la música posterior va ser la que va inaugurar el grup
The Velvet Underground, creat el 1964 i desaparegut el 1973. Fundat per Lou Reed i John Cale,
va gaudir de l'aval de l'artista pop i propietari de la Factory, Andy Warhol que els va ajudar a 
fer-se molt populars. Feien una música molt innovadora gràcies a la incorporació de sorolls,
sons molt distorsionats i us freqüent de l'atonalisme (en Cale era seguidor d'en John Cage, 
destacat músic avantguardista). A més a més les seves lletres eren atípiques ja que abordaven
el sadomasoquisme, el travestisme i l'addicció a les drogues. Barallats Reed i Cale, Reed va restar
com a únic líder del grup el 1968 i va trencar amb Warhol orientant el grup cap a una música
molt més tranquil·la i tradicionals com la que faria anys més tard en solitari i que el duria, de
passada, pel glam rock. Molts crítics consideren que el punk va ser una conseqüència de les
aportacions de The Velvet Underground, també anomenat proto-punk, que donaria lloc, més 
tard, al new wave, l'indie i el hardcore.

The Velvet Underground

Lou Reed

HR140 - White Light, White Heat, The Velvet Undreground
HR141 - Vicious, Lou Reed



La chanson francesa i els cantautors

Al llarg del segle XX els francesos varen conrear un tipus de cançó interpretada
per un solista que només cantava o com a molt s'acompanyava amb una guitarra
o piano i, de vegades era cantautor, és adir que componia lletra i música de les
seves cançons. El món del cinema va donar Maurice Chevalier, el del teatre la
Patachou. Però més recents i molt influents varen ser Edith Piaf i Ives Montand,
 cantant cançons d'altri, i George Brassens, el grecoegipci Georges Moustaki, el
monegasc Léo Ferré i el belga Jacques Brel cantant cançons pròpies.

Edith Piaf

Yves Montand

Georges Moustaki

Georges  Brassens

Léo Ferré

Jacques Brel

HR142 - Non, je ne regrette rien, Edith Piaf
HR143 - Les feuilles mortes, Yves Montand
HR144 - Le métèque, Georges Moustaki
HR145 - La mauvaise réputation, Georges Brassens
HR146 - Avec le temps, Léo Ferré
HR147 - Le valse a Mille Temps, Jacques Brel


La influència d'aquests cantants, sobre tot dels que escrivien les pròpies cançons, es
va unir a la la influència dels cantants folk nordamericans, com Bob Dylan, i a principis
dels anys 60 va sorgir un gran nombre de cantautors als Països Catalans, era l'anomenada
Nova Cançó en català, com Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach,
encara que també n'hi va haver algun en castellà com Paco Ibáñez. Les lletres tan
aviat eren pròpies com manllevades de poetes que els agradaven però gairebé sempre
amb un cert caire de protesta i força intel·lectualitzades.

Raimon

Joan Manuel Serrat

Maria del Mar Bonet

Lluís Llach

Paco Ibáñez

HR148 - País Basc, Raimon (inici minut u)
HR149 - La tieta, Joan Manuel Serrat
HR150 - Que volen aquesta gent, Maria del Mar Bonet
HR151 - L'estaca, Lluís Llach
HR152 - A galopar, Paco Ibáñez