EL JAZZ
Definició: el jazz és la música profana majoritàriament negra dels Estats Units.
Trets fonamentals: 1 - improvisació o creació constant de la música que es
fa a partir d'una melodia coneguda anomenada standart.
2 - accentuació dels temps febles del compàs i ús sovintejat
de síncopes.
3 - la recerca constant per part de cada músic d'un so personal
ja sigui instrumentista o cantant. En el cas dels instruments
a l'inici del jazz es mirava d'imitar els girs i inflexions de la veu.
Els grups de jazz: 1 - la Big Band, o gran orquestra, formada per un conjunt de 12
a 16 músics habitualment.
2 - la band o el Combo, petit grup, format per uns quatre a sis músics.
L'organització dels grups: en tots els grups, petits o grans, de jazz sempre hi ha dues
seccions clarament diferenciades que, a més a més, en les
big bands es reflecteix visualment ja que s'asseuen per
separat.
La secció rítmica està encarregada de marcar el ritme
constant de la peça i fer la línia melòdico-harmònica del
baix. Compta sempre amb la bateria i el baix (contrabaix
en el jazz clàssic i baix elèctric en el més modern). A més
a més hi pot haver altres instruments com la tuba, la guitarra
(acústica o elèctrica), el banjo o el piano. Aquests tres
darrers poden formar part, de vegades, de la secció melòdica.
La secció melòdica està encarregada d'anar improvisant
sobre la harmonia i melodia de la cançó a partir de la qual
es treballa. La formen sobre tot la trompeta i el trombó
(ambdós de vent metall) i el clarinet i el saxo (ambdós de
vent fusta). Sovint però hi poden intervenir altres instruments
com el violí, la flauta travessera, el vibràfon, etc.
Dos conceptes clau: 1 - el beat que és la pulsació constant de la peça.
2 - el swing que és un corrent rítmic resultat d'una distribució
característica dels accents a contratemps que li dóna a la
vegada un aspecte viu i desajustat. (No s'ha de confondre
el swing -així, amb minúscula- amb el Swing -amb
majúscula- que és un període determinat del jazz clàssic que
veurem més endavant).
ELS ORÍGENS DEL JAZZ
La música té el seu origen en la barreja de la música negra africana que varen portar els
esclaus als estats units amb les melodies i instruments occidentals que varen conèixer
en aquest país.
El tràfic d'esclaus
A partir del segle XVII però sobre tot durant els segles XVIII i XIX el tràfic d'esclaus,
capturats pels europeus (i pels àrabs que els venien als europeus) a tota la costa occidental
de l'Àfrica (des del Senegal fins a Angola) i particularment a l'anomenat golf de Guinea.
Els iniciadors varen ser els espanyols castellans (els Països Catalans varen tenir prohibit el
comerç amb Amèrica fins a finals del segle XVIII) que en començar la colonització
necessitaven mà d'obra barata. Primer feren servir els indis locals però el contagi de les
malalties europees i la poca resistència a les dures condicions de treball provocà una gran
mortaldat. Aleshores el pare Bartolomé de Las Casas va emprendre la defensa dels indis
i la seva dignitat aconseguint que es prohibís l'esclavisme dels indis. Aleshores els
esclavistes es varen girar cap a l'Àfrica negra on els esclaus no tenien cap protector, eren
més resistents a les malalties europees i a les terribles condicions de treball. Durant els
tres segles de tràfic intens, entre la segona meitat del XVI i la primera meitat del XIX
es calcula que varen ser deportats milions d'esclaus a tota Amèrica, sobre als Estats
Units, les Antilles i els Brasil. Les xifres ballen segons els historiadors però és força
acceptat que al segle XVI es va deportar un milió de d'africans, durant el XVII uns tres
milions, durant el XVIII uns set milions i durant el XIX altres cinc milions. A més a més
s'hi han de sumar aquells que mai varen arribar a Amèrica perquè morien en ser capturats
(una quarta part) o durant el viatge (una altra quarta part). Els africans eren encadenats i
comerç amb Amèrica fins a finals del segle XVIII) que en començar la colonització
necessitaven mà d'obra barata. Primer feren servir els indis locals però el contagi de les
malalties europees i la poca resistència a les dures condicions de treball provocà una gran
mortaldat. Aleshores el pare Bartolomé de Las Casas va emprendre la defensa dels indis
i la seva dignitat aconseguint que es prohibís l'esclavisme dels indis. Aleshores els
esclavistes es varen girar cap a l'Àfrica negra on els esclaus no tenien cap protector, eren
més resistents a les malalties europees i a les terribles condicions de treball. Durant els
tres segles de tràfic intens, entre la segona meitat del XVI i la primera meitat del XIX
es calcula que varen ser deportats milions d'esclaus a tota Amèrica, sobre als Estats
Units, les Antilles i els Brasil. Les xifres ballen segons els historiadors però és força
acceptat que al segle XVI es va deportar un milió de d'africans, durant el XVII uns tres
milions, durant el XVIII uns set milions i durant el XIX altres cinc milions. A més a més
s'hi han de sumar aquells que mai varen arribar a Amèrica perquè morien en ser capturats
(una quarta part) o durant el viatge (una altra quarta part). Els africans eren encadenats i
embarcats als ports africans i portats en condicions infrahumanes (estirats, sense poder
aixecar-se -per tal de fer-ne cabre més- i encadenats amb una alimentació pobríssima
i constantment fuetejats. En bona part això es devia a que els negres eren considerats
una raça infrahumana i per tant poc diferent de les animals. A sota aquest concepte
racista hi havia una conveniència de capturar mà d'obra barata per a les grans plantacions
de cotó, tabac, canya de sucre, etc.
La vida dels esclaus africans i la seva música
Els esclaus africans eren convertits a la força al cristianisme -sobre tot al protestantisme-
i obligats a treballar en les grans plantacions de sol a sol i sense agrupar les famílies ja
que, des de l'origen els esclavistes tenien bona cura de separar-les per evitar rebel·lions
i altres contratemps. Els esclaus quan treballaven en aquelles feines agrícoles tan feixugues
solien cantar cançons amb un ritme adequat als moviments repetitius que feien: aquestes
cançons als Estats Units eren anomenades work songs i tenien unes característiques
rítmiques i melòdiques molt properes a la música africana. Al vespre, quan per fi podien
descansar i a l'església hi cantaven cançons de tema religiós cristià anomenades
negro spirituals (espirituals negres), igualment tenien els ritmes característics africans.
Finalment, a partir de la segona meitat del segle XIX, quan Lincoln prohibí l'esclavisme
alguns negres alliberats que no tenien feina però que sabien cantar anaven de poble en
poble -eren autèntics rodamóns- cantant a canvi d'una almoina o quelcom de beure o
menjar unes cançons de ritmes lents, melodies tristes i queixoses i lletres dures i iròniques
que s'anomenaren blues (blues vol dir trist).
JA01 - Work song
Escoltem ara una work song que cantaven els esclaus a les plantacions per fer la feina més
lleugera i que més tard feren servir els presos condemnats a treballs forçats. Aquí teniu la lletra
Early in the mornin' D'hora pel matí
Well, it's early in de morning, Bé, és d'hora pel matí,
hear de dingdong ring. se sent el timbre que fa dindong.
Well, I'm don in the bottom, Bé, porto al damunt
on a live oak log. un tronc de roure.
Partner can't hold me no longer. El company no em pot sostenir més.
Murder on Darrington, Assassinat a Darrington.
Godamighty my Lord, Senyor Déu Totpoderós,
Who was the rider? qui fou el genet?
JA02 - Espiritual negre (música de piano i lletra en anglès)
JA04 - Booze and Blues, Ma Rainey (1924) amb Fletcher Henderson al piano (entre d'altres)
Booze and Blues Borratxera i tristesa
Went to bed last night, Ahir a la nit em vaig ficar al llit,
and boy I was in my sleep, i vaig somiar amb un noi,
I went to bed last night, ahir a la nit em vaig ficar al llit,
and I was in my sleep. i em vaig posar a somiar.
Woke up this mornin', Em vaig despertar pel matí,
the police was shakin' me, un policia m'estava sacsejant.
I went to the jailhouse, Vaig anar a la presó
drunk ans blues as I could be (x2) tan borratxa i trista com podia (x2)
But that cruel old judge Però aquell cruel i vell jutge
sent my man away from me. em va separar del meu home.
They carried me to the courhouse, Em varen dur al tribunal,
Lordy, how I was cryn' (x2) Senyor, com vaig plorar (x2)
They jailed me sixty days in jail, Em varen tancar seixanta dies a la presó,
and money couldn't pay my fine. i no hi havia cap fiança.
Sixty days ain't long Seixanta dies no són gaires
if you can spend them as you choose (x2) si pots fer el que vols (x2)
But this seems like jail than a cell Però són com la cel·la d'una presó
where there ain't no booze. si no hi tens res per a emborratxar-te.
My life is all a misery La meva vida és ben misarable
when I cannot get may booze (x2) quan no puc emborratxar-me (x2)
I spend every dime on liquor, M'he gastat cada cèntim en alcohol,
got to have the booze to go with these blues. per estar borratxa i suportar aquestes penes.
La ruta del jazz: una música per a tocar, cantar i ballar
Com veurem tot seguit el jazz va néixer a Nova Orleans però no s'hi va quedar sinó que
va anar conquerint espais a mesura que les circumstàncies obligaven a canviar. Fou així
com a causa de l'entrada dels Estats Units en la Primera Guerra Mundial molts locals de
Nova Orleans hagueren de tancar portes i a partir del 1917 els músics negres del jazz
varen haver de buscar feina als estats del nord seguint el curs del riu Mississippi. Així
arribaren a Kansas City, Chicago i, més tard a Nova York. A qualsevol d'aquestes
ciutats, però, varen haver de quedar-se als barris més pobres i marginals com el South
Side de Chicago o Harlem a Nova York. Chicago va donar nom a l'estil de jazz imperant
als anys vint, mentre que l'era del Swing, els anys 30, es va centrar sobre tot a Nova York.
Una de les característiques comuns dels primers estils de jazz (Nova Orleans, Chicago i
Swing) era que era ballable i això agradava molt als clubs nocturns i hotels que organitzaven
tota mena de balls i festes on s'hi ballava.
El ragtime i el primer jazz: New Orleans (anys 01 a 20)
El ragtime, paraula que ve de ragged time (temps esbocinat o trencat) va néixer cap
al 1890 a Nova Orleans i al sud de Missouri (Sedalia) i era una mena de proto-jazz al
piano. Les característiques d'aquesta música eren que només era per a piano, que no
s'improvisava, que tenia molt swing (gronxament) i que la tocaven només els negres
sovint anomenats entertainers (animadors). El pianista més famós d'aquest estil fou
el gran Scott Joplin, autor de nombrosos ragtimes i també de música de dansa i òperes
en les que es barrejaven el ragtime i la música europea. Aquesta música apareguda
només pocs anys abans del naixement del cinema (desembre del 1895) aviat es convertí
en una de les més habituals per acompanyar les primeres projeccions del cinema mut que
duraria fins al 1927.
JA05 - The Enterteiner, ragtime de Scott Joplin
En aquells mateixos anys, al canvi de segle, la ciutat de Nova Orleans es convertí en el
bressol del jazz. Això fou possible gràcies a la seva estratègica situació a la desembocadura
de la major via navegable fluvial dels Estats Units -el gran riu Mississippi- en golf de
Mèxic, amb una ja de per sí densa navegació. La ciutat va barrejar quatre cultures amb
fortça, l'africana (portada pels negres, antics esclaus alliberats), la francesa (la ciutat de
Louisiana havia estat fundada pels francesos), la nordamericana (de la població blanca
angloparlant) i la espanyola (de la població blanca hispanoparlant). Aquella barreja cultural,
étnica i lingüística la convertí en una ciutat cosmopolita i moderna. Un dels barris més
pobres de la ciutat, però un dels més freqüentats, era el de Storyville, en ell si concentraven
les diversions dels blancs (casinos, tavernes i cases de barrets) que sovint donaven feina
als negres (com a empleats, músics o prostitutes). Els que es dedicaven a tocar en els
diferents locals eren autodidactes (o, com a molt, n'havien après amb algun amic més
gran que els havia ensenyat alguns recursos) que a base de tocar hores i hores havien
aconseguit un bon domini del seu instrument (clarinet, trompeta, trombó, piano, contrabaix
o guitarra, no pas el saxofon que no entraria al jazz fins més tard). Molts d'aquests músics
es drogaven o bebien ja que estaven sempre en contacte amb els baixos fons de la
ciutat i com a negres formaven part de la població més marginada. La barreja de els ritmes
africans amb les escales europees i els instruments europeus donà lloc a aquell primer
jazz que ja complia les tres principals característiques que hem vist més amunt: improvisació,
swing i sonoritat personal. Degut a la ciutat que l'havia vist néixer aquest jazz fou anomenat
New Orleans i es donà entre el 1900 i el 1920. El gran problema de saber avui com sonava
aquell jazz està en que els músics negres del jazz no tenien recursos i eren marginats cosa
que els impedia enregistrar la seva música en els primers estudis molt exclusius de gravació.
De fet fou gràcies els músics que varen enregistrar peces d'estil New Orleans als anys 30 i
40 que avui podem saber com era. Tinguem en compte que quan aquells grans jazzmen
dels anys 30 i 40 feien carrera havien conegut i escoltat la música que feien els negres de
la generació anterior i per tant sabien molt bé com sonava l'estil New Orleans. Aquí tenim,
però, un enregistrament del Jelly Roll Blues (la primera peça de jazz publicada en partitura
el 1915. Era una composició de Jelly Roll Morton.
JA06 - Jelly Roll Blues, The Original Creole Orchestra de Jelly Roll Morton (N.O.)
El Dixieland (anys 10)
Aviat alguns músics blancs que escoltaven la música de jazz New Orleans en quedaren
captivats i crearen els seus propis grups de músics que imitaven els ritmes i les melodies
que feien els negres, però amb uns coneixements musicals superiors però una preocupació
menor per la sonoritat personal i diferenciada. Aquest estil rebé el nom de Dixieland
que vé del nom que rebien els estats del sud dels Estats Units (la terra de Dixie).
JA07 - Livery Table Blues, Original Dixieland Jazz Band
Característiques específiques de l'estil New Orleans (N.O.)
1.- Petits grups (band o combo) d'entre 4 i 7 músics.
2.- Intruments habituals excepte la tuba (de vegades en comptes del contrabaix) i el banjo
(en lloc de la guitarra. El saxòfon encara no ha entrat al jazz.
3.- Improvisació col·lectiva: contrapunt d'improvisacions sobre tot entre trompeta i clarinet
amb acompanyament del trombó amb abundància de glissandi (lliscats) i la secció rítmica.
4.- Pulsació molt marcada amb accentuació dels temps forts.
La consagració de la música de jazz i l'estil Chicago (anys 20)
Per les causes apuntades més amunt -tancament de locals a Nova Orleans- els músics de
jazz es varen veure obligats a emprendre l'anomenada primera gran migració que els duria
cap al nord i, sobre tot, a Chicago, ciutat on molts músics anirien a enregistrar la seva música
per a la discogràfica His Master's Voice de logotip tan famós:
Els enregistraments que feren aquells músics amb aquesta discogràfica amb el temps han
esdevingut peces de coleccionista i se n'han fet innumerables reedicions en formats més
moderns d'enregistrament. Ara el dixieland desapareixia quasi del tot i el jazz tornava
a ser patrimoni exclusiu dels negres. També fou en aquesta època que el saxo passà
a ocupar el primer pla dels instruments solistes jazzístics. També ara varen aparèixer els
race records o estudis d'enregistrament reservats per als negres i que popularitzarien la
música de jazz.
A quest periode varen pertànyer alguns grans com el trompetista Joe "King" Oliver, el
pianista i cantant Jelly Roll Morton, el trompetista i cantant Louis Armstrong "Satchmo"
o l'amic d'aquest, el pianista Earl Hines, que anys més tard també tocaria el Be Bop.
JA08 - King Oliver's Creole Jazz Band, Buddy's Habits
JA09 - Luis Armstrong, West End Blues, 1928
JA10 - Earl Hines i Louis Armstrong, 1928, Weatherbird
Aquesta època fou també la de l'anomenat blues clàssic que partia de la gran figura de la
cantant "Ma" Rainey i culminaria amb la seva deixeble Bessie Smith.
No escoltarem a la
Rainey ja que ja l'hem sentida més amunt. Centrem-nos ara en la Smith.
aixecar-se -per tal de fer-ne cabre més- i encadenats amb una alimentació pobríssima
i constantment fuetejats. En bona part això es devia a que els negres eren considerats
una raça infrahumana i per tant poc diferent de les animals. A sota aquest concepte
racista hi havia una conveniència de capturar mà d'obra barata per a les grans plantacions
de cotó, tabac, canya de sucre, etc.
 |
| la distribució dels esclaus en les cobertes d'un vaixell negrer |
La vida dels esclaus africans i la seva música
Els esclaus africans eren convertits a la força al cristianisme -sobre tot al protestantisme-
i obligats a treballar en les grans plantacions de sol a sol i sense agrupar les famílies ja
que, des de l'origen els esclavistes tenien bona cura de separar-les per evitar rebel·lions
i altres contratemps. Els esclaus quan treballaven en aquelles feines agrícoles tan feixugues
solien cantar cançons amb un ritme adequat als moviments repetitius que feien: aquestes
cançons als Estats Units eren anomenades work songs i tenien unes característiques
rítmiques i melòdiques molt properes a la música africana. Al vespre, quan per fi podien
descansar i a l'església hi cantaven cançons de tema religiós cristià anomenades
negro spirituals (espirituals negres), igualment tenien els ritmes característics africans.
Finalment, a partir de la segona meitat del segle XIX, quan Lincoln prohibí l'esclavisme
alguns negres alliberats que no tenien feina però que sabien cantar anaven de poble en
poble -eren autèntics rodamóns- cantant a canvi d'una almoina o quelcom de beure o
menjar unes cançons de ritmes lents, melodies tristes i queixoses i lletres dures i iròniques
que s'anomenaren blues (blues vol dir trist).
 |
| les dures tasques de les plantacions de cotó s'alleujaven cantant work songs |
JA01 - Work song
Escoltem ara una work song que cantaven els esclaus a les plantacions per fer la feina més
lleugera i que més tard feren servir els presos condemnats a treballs forçats. Aquí teniu la lletra
Early in the mornin' D'hora pel matí
Well, it's early in de morning, Bé, és d'hora pel matí,
hear de dingdong ring. se sent el timbre que fa dindong.
Well, I'm don in the bottom, Bé, porto al damunt
on a live oak log. un tronc de roure.
Partner can't hold me no longer. El company no em pot sostenir més.
Murder on Darrington, Assassinat a Darrington.
Godamighty my Lord, Senyor Déu Totpoderós,
Who was the rider? qui fou el genet?
JA02 - Espiritual negre (música de piano i lletra en anglès)
JA04 - Booze and Blues, Ma Rainey (1924) amb Fletcher Henderson al piano (entre d'altres)
Booze and Blues Borratxera i tristesa
Went to bed last night, Ahir a la nit em vaig ficar al llit,
and boy I was in my sleep, i vaig somiar amb un noi,
I went to bed last night, ahir a la nit em vaig ficar al llit,
and I was in my sleep. i em vaig posar a somiar.
Woke up this mornin', Em vaig despertar pel matí,
the police was shakin' me, un policia m'estava sacsejant.
I went to the jailhouse, Vaig anar a la presó
drunk ans blues as I could be (x2) tan borratxa i trista com podia (x2)
But that cruel old judge Però aquell cruel i vell jutge
sent my man away from me. em va separar del meu home.
They carried me to the courhouse, Em varen dur al tribunal,
Lordy, how I was cryn' (x2) Senyor, com vaig plorar (x2)
They jailed me sixty days in jail, Em varen tancar seixanta dies a la presó,
and money couldn't pay my fine. i no hi havia cap fiança.
Sixty days ain't long Seixanta dies no són gaires
if you can spend them as you choose (x2) si pots fer el que vols (x2)
But this seems like jail than a cell Però són com la cel·la d'una presó
where there ain't no booze. si no hi tens res per a emborratxar-te.
My life is all a misery La meva vida és ben misarable
when I cannot get may booze (x2) quan no puc emborratxar-me (x2)
I spend every dime on liquor, M'he gastat cada cèntim en alcohol,
got to have the booze to go with these blues. per estar borratxa i suportar aquestes penes.
La ruta del jazz: una música per a tocar, cantar i ballar
Com veurem tot seguit el jazz va néixer a Nova Orleans però no s'hi va quedar sinó que
va anar conquerint espais a mesura que les circumstàncies obligaven a canviar. Fou així
com a causa de l'entrada dels Estats Units en la Primera Guerra Mundial molts locals de
Nova Orleans hagueren de tancar portes i a partir del 1917 els músics negres del jazz
varen haver de buscar feina als estats del nord seguint el curs del riu Mississippi. Així
arribaren a Kansas City, Chicago i, més tard a Nova York. A qualsevol d'aquestes
ciutats, però, varen haver de quedar-se als barris més pobres i marginals com el South
Side de Chicago o Harlem a Nova York. Chicago va donar nom a l'estil de jazz imperant
als anys vint, mentre que l'era del Swing, els anys 30, es va centrar sobre tot a Nova York.
Una de les característiques comuns dels primers estils de jazz (Nova Orleans, Chicago i
Swing) era que era ballable i això agradava molt als clubs nocturns i hotels que organitzaven
tota mena de balls i festes on s'hi ballava.
El ragtime i el primer jazz: New Orleans (anys 01 a 20)
El ragtime, paraula que ve de ragged time (temps esbocinat o trencat) va néixer cap
al 1890 a Nova Orleans i al sud de Missouri (Sedalia) i era una mena de proto-jazz al
piano. Les característiques d'aquesta música eren que només era per a piano, que no
s'improvisava, que tenia molt swing (gronxament) i que la tocaven només els negres
sovint anomenats entertainers (animadors). El pianista més famós d'aquest estil fou
el gran Scott Joplin, autor de nombrosos ragtimes i també de música de dansa i òperes
en les que es barrejaven el ragtime i la música europea. Aquesta música apareguda
només pocs anys abans del naixement del cinema (desembre del 1895) aviat es convertí
en una de les més habituals per acompanyar les primeres projeccions del cinema mut que
duraria fins al 1927.
JA05 - The Enterteiner, ragtime de Scott Joplin
En aquells mateixos anys, al canvi de segle, la ciutat de Nova Orleans es convertí en el
bressol del jazz. Això fou possible gràcies a la seva estratègica situació a la desembocadura
de la major via navegable fluvial dels Estats Units -el gran riu Mississippi- en golf de
Mèxic, amb una ja de per sí densa navegació. La ciutat va barrejar quatre cultures amb
fortça, l'africana (portada pels negres, antics esclaus alliberats), la francesa (la ciutat de
Louisiana havia estat fundada pels francesos), la nordamericana (de la població blanca
angloparlant) i la espanyola (de la població blanca hispanoparlant). Aquella barreja cultural,
étnica i lingüística la convertí en una ciutat cosmopolita i moderna. Un dels barris més
pobres de la ciutat, però un dels més freqüentats, era el de Storyville, en ell si concentraven
les diversions dels blancs (casinos, tavernes i cases de barrets) que sovint donaven feina
als negres (com a empleats, músics o prostitutes). Els que es dedicaven a tocar en els
diferents locals eren autodidactes (o, com a molt, n'havien après amb algun amic més
gran que els havia ensenyat alguns recursos) que a base de tocar hores i hores havien
aconseguit un bon domini del seu instrument (clarinet, trompeta, trombó, piano, contrabaix
o guitarra, no pas el saxofon que no entraria al jazz fins més tard). Molts d'aquests músics
es drogaven o bebien ja que estaven sempre en contacte amb els baixos fons de la
ciutat i com a negres formaven part de la població més marginada. La barreja de els ritmes
africans amb les escales europees i els instruments europeus donà lloc a aquell primer
jazz que ja complia les tres principals característiques que hem vist més amunt: improvisació,
swing i sonoritat personal. Degut a la ciutat que l'havia vist néixer aquest jazz fou anomenat
New Orleans i es donà entre el 1900 i el 1920. El gran problema de saber avui com sonava
aquell jazz està en que els músics negres del jazz no tenien recursos i eren marginats cosa
que els impedia enregistrar la seva música en els primers estudis molt exclusius de gravació.
De fet fou gràcies els músics que varen enregistrar peces d'estil New Orleans als anys 30 i
40 que avui podem saber com era. Tinguem en compte que quan aquells grans jazzmen
dels anys 30 i 40 feien carrera havien conegut i escoltat la música que feien els negres de
la generació anterior i per tant sabien molt bé com sonava l'estil New Orleans. Aquí tenim,
però, un enregistrament del Jelly Roll Blues (la primera peça de jazz publicada en partitura
el 1915. Era una composició de Jelly Roll Morton.
 |
| el pianista i cantant Jelly Roll Morton |
JA06 - Jelly Roll Blues, The Original Creole Orchestra de Jelly Roll Morton (N.O.)
El Dixieland (anys 10)
Aviat alguns músics blancs que escoltaven la música de jazz New Orleans en quedaren
captivats i crearen els seus propis grups de músics que imitaven els ritmes i les melodies
que feien els negres, però amb uns coneixements musicals superiors però una preocupació
menor per la sonoritat personal i diferenciada. Aquest estil rebé el nom de Dixieland
que vé del nom que rebien els estats del sud dels Estats Units (la terra de Dixie).
 |
| La Original Dixieland Jazz Band tenia al principi només bateria, piano, clarinet, trompeta i trombó |
JA07 - Livery Table Blues, Original Dixieland Jazz Band
Característiques específiques de l'estil New Orleans (N.O.)
1.- Petits grups (band o combo) d'entre 4 i 7 músics.
2.- Intruments habituals excepte la tuba (de vegades en comptes del contrabaix) i el banjo
(en lloc de la guitarra. El saxòfon encara no ha entrat al jazz.
3.- Improvisació col·lectiva: contrapunt d'improvisacions sobre tot entre trompeta i clarinet
amb acompanyament del trombó amb abundància de glissandi (lliscats) i la secció rítmica.
4.- Pulsació molt marcada amb accentuació dels temps forts.
La consagració de la música de jazz i l'estil Chicago (anys 20)
Per les causes apuntades més amunt -tancament de locals a Nova Orleans- els músics de
jazz es varen veure obligats a emprendre l'anomenada primera gran migració que els duria
cap al nord i, sobre tot, a Chicago, ciutat on molts músics anirien a enregistrar la seva música
per a la discogràfica His Master's Voice de logotip tan famós:
Els enregistraments que feren aquells músics amb aquesta discogràfica amb el temps han
esdevingut peces de coleccionista i se n'han fet innumerables reedicions en formats més
moderns d'enregistrament. Ara el dixieland desapareixia quasi del tot i el jazz tornava
a ser patrimoni exclusiu dels negres. També fou en aquesta època que el saxo passà
a ocupar el primer pla dels instruments solistes jazzístics. També ara varen aparèixer els
race records o estudis d'enregistrament reservats per als negres i que popularitzarien la
música de jazz.
A quest periode varen pertànyer alguns grans com el trompetista Joe "King" Oliver, el
pianista i cantant Jelly Roll Morton, el trompetista i cantant Louis Armstrong "Satchmo"
o l'amic d'aquest, el pianista Earl Hines, que anys més tard també tocaria el Be Bop.
 |
| el trompetista Joe "King" Oliver, al darrere, i el seu grup |
JA08 - King Oliver's Creole Jazz Band, Buddy's Habits
 |
| el trompetista i cantant Louis Armstrong "Satchmo" |
JA09 - Luis Armstrong, West End Blues, 1928
 |
| Earl Hines |
Aquesta època fou també la de l'anomenat blues clàssic que partia de la gran figura de la
cantant "Ma" Rainey i culminaria amb la seva deixeble Bessie Smith.
No escoltarem a la
Rainey ja que ja l'hem sentida més amunt. Centrem-nos ara en la Smith.
 |
| "Ma" Rainey |
 |
| Bessie Smith |
Nobody knows you down and out
Once I lived the life of a millionaire Una vegada vaig ser milionària,
Spending my money, I didn't care vaig gastar-m'ho tot, no m'importava,
I carried my friends out for a good time vaig endur-me els amics a passar una bona estona
Bying bootleg liquor, champagne and wine varem comprar ampolles de licor, xampany i vi.
Spending my money, I didn't care vaig gastar-m'ho tot, no m'importava,
I carried my friends out for a good time vaig endur-me els amics a passar una bona estona
Bying bootleg liquor, champagne and wine varem comprar ampolles de licor, xampany i vi.
Then I began to fall so low Aleshores vaig caure molt baix,
I didn't have a friend, and no place to go ja no tenia amics, ni lloc on anar,
So if I ever get my hand on a dollar again així que, si hagués tingut un sol dòlar
I'm gonna hold on to it till them eagle's green m'hi hauria aferrat tant com hagués pogut.
Nobody knows you when you down and out Ningú et coneix quan estàs caiguda i apartada,
In my pocket not one penny sense ni un penic a la butxaca
And my friends I haven't any i sense cap amic,
But If I ever get on my feet again però si aconseguís aixecar-me de nou
Then I'll meet my long lost friend aniria a buscar els amics perduts tant de temps,
It's mighty strange, without a doubt és ben estrany, sens dubte.
JA11 - Nobody knows you down and out, 1929, Bessie Smith
La llei seca
El 1920 una de les periòdiques onades de puritanisme que sempre han recorregut els Estats
Units va provocar la promulgació de l'anomenada "llei seca" o prohibició total de tràfic,
venda i consum de begudes alcohòliques que es mantindria vigent fins el 1933. Els americans
no varen deixar de beure sinó que aleshores bebien clandestinament alcohols destilats
també clandestinament que donaren lloc a grans fortunes en diner negre i el conegut món dels
gàngsters que aplegaven als seus locals els negocis il·licits: el joc i la beguda... i la música
de jazz, ja que els músics de jazz no miraven prim a l'hora de tocar en aquesta mena de
locals i eren més barats que els blancs. Gràcies a aquest "garitos" molt blancs de les grans
ciutats varen conèixer aquesta música de primera mà i així es féu famosa.
Característiques específiques de l'estil Chicago
1.- Majoritàriament grups reduïts (band o combo) de 4 a 7 músics.
2.- secció rítmica idèntica a la de l'estil New Orleans.
3.- secció melòdica que incorpora el saxòfon.
4.- improvisació col·lectiva només en petits intervals i en canvi llargs periodes
d'improvisacions dels solistes per damunt de l'acompanyament del conjunt
(melodia acompanyada).
5.- Pulsació molt marcada amb accentuació dels temps febles del compàs.
La popularització de la música de jazz i l'era del Swing (anys 30 i inicis dels 40)
En començar la dècada dels anys 30 es va produir l'anomenada segona gran migració
provocada per la gran crisi econòmica anomenada crack del 1929 que va dur els músics
de jazz cap a la ciutat de Nova York. La música que fere els jazzmen del Swing es
va barrejar amb la música dels pianistes que ja als anys vint tocaven a Nova York en
un estil derivat del ragtime que s'anomenava piano stride en la qual la mà esquerra
fa grans salts (to stride vol dir fer grans gambades) entre les notes greus dels temps
forts i els acords centrals dels temps febles. Per la seva banda, la pulsació del Swing, molt
marcada, passà dels dos accents per compàs (en els temps dèbils) al four beat jazz
o jazz amb accents als quatre temps del compàs. L'altra gran novetat fou l'abundor
de big bands també anomenades orchestras com les del pianista Fletcher Henderson
(que ja existia en el període anterior i per la qual passaren figures com el saxofonista
Coleman Hawkins o l'esmentat trompetista Louis Armstrong) o el trombonista Glenn
Miller (al que alguns han discutit la seva qualitat de jazzman pel tipus de música que feia)
que varen conviure amb grans solistes, molt dels quals també formarien la seva pròpia
banda de jazz, com el pianista Count Basie, el clarinetista Benny Goodman (un dels
primers blancs a triomfar en el món del jazz), l'esmentat trompetista Louis Armstrong
o el pianista i director d'orquestra Duke Ellington. En aquest període els músics de jazz
aconseguiren per primera vegada una millora substancial de reconeixement social i
començaren a guanyar molts diners gràcies al seu jazz tan adequat per a les sales de ball.
Un altre subestil fou l'anomenat dels riffs, com s'anomenaven les frases curtes i incisives
que sovint seguien una pauta de pregunta-resposta. Aquest estil ja l'havia creat l'esmentada
orquestra de Fletcher Henderson, però arribà a la seva plenitud amb la big band
del ja citat Count Basie. Altres grans músics d'aquest periode foren les cantants
Billie Holiday o Ella Fitzgerald, el clarinetista i saxofonista Sidney Bechet, el trompetista
Roy Eldridge, el bateria Gene Krupa (blanc), els saxofonistes Chu Berry o Lester
Young, el trombonista Tommy Dorsey (blanc), el vibrafonista Lionel Hampton, o el gran
pianista Art Tatum, que mai va actuar amb big bands sinó en trio o en solitari, etc., etc.
.jpg) |
| el pianista de stride Fats Waller |
JA12 - Ain't misbehavin' i Stormy Weather, 1943, Fats Waller
 |
| la big band de Fetcher Henderson (assegut al piano) . El trompetista del mig és Louis Armstrong. |
JA13 - My pretty girl, Fletcher Henderson Orchestra
 |
| en Glenn Miller davant de la seva enorme orquestra |
JA14 - In the mood, 1941, Glenn Miller Orchestra
 |
| el gran saxofonista Coleman Hawkins |
JA15 - Duo de Coleman Hawkins i Lester Young el 1958
 |
| la gran orquestra de Benny Goodman amb ell al davant |
JA16 - Sing, sing, sing, The Benny Goodman Orchestra
 |
| la gran orquestra de Count Basie amb ell al piano |
JA17 - concert del 1965, Count Basie Orchestra
 |
| el gran Duke Ellington al piano amb la seva big band |
JA18 - It don't mean a thing, 1943, Duke Ellington
 |
| la Billie Holiday |
JA19 - Strange fruit, blues, Billie Holiday
 |
| estrany fruit |
Southern trees bear a strange fruit, Dels arbre del sud penja un fruit estrany,
Blood on the leaves and blood at the root, sang a les fulles i sang a les arrels,
Black bodies swinging in the southern breeze, cossos negres es gronxen a la brisa del sud,
Strange fruit hanging from the poplar trees. estranys fruits pengen dels àlbers.
Pastoral scene of the gallant south, És una escena pastoral del galant sud,
The bulging eyes and the twisted mouth, els ulls inflats i la boca torta,
Scent of magnolias, sweet and fresh, aroma de magnòlies, dolç i fresc,
Then the sudden smell of burning flesh. aleshores, de sobte, una pudor de carn cremada.
Here is fruit for the crows to pluck, Heus ací un fruit perquè el prenguin els corbs,
For the rain to gather, for the wind to suck, xop per la pluja, bressolat pel vent,
For the sun to rot, for the trees to drop, podrit pel sol, penjat dels arbres,
Here is a strange and bitter crop. aquí hi ha una estranya i amarga collita.
 |
| l'Ella Fitzgerald fent un duo amb en Louis Armstrong |
JA20 - Mack The Knife High quality, Ella Fitzgerald
Mack The Knife High quality En Mack, el ganivet de gran qualitat
"Oh the shark has pretty teeth dear El tauró té unes boniques dents
And he shows them pearly white i les mostra blanques i perlades.
Just a jack-knife has Mac-heath, dear En Mack les té com una navalla, estimat
And he keeps it out of sight i les manté amagades.
When the shark bites with his teeth, dear Quan el tauró mossega amb ses dents, estimat
Scarlet billows start to spread comencen a córrer ones escarlata
Fancy gloves though wears Mac-heath, dear però en Mack les amaga en fundes, estimat
So there's not a trace, not a trace of red de manera que no es veu, no es veu el vermell
On the sidewalk on a Sunday morning A la vorera un diumenge al matí
Lies a body oozing life jeu un cos supurant vida
Someone's sneaking 'round that corner algú s'amaga prop de la cantonada
tell me could it be, could it be Mack the Knife digue'm si podria ser en Mack el Ganivet
On a tugboat down by the river, don't you know D'un remolcador que va pel riu, no ho saps?
A cement bag's dropping down cau un sac de ciment
The cement's just for the weight, dear justament el pes necessary, estimat
Bet you that cat called Mack-heath, Estigues segur que un felí anomenat Mack,
oh
Mack-heath, he's back in town oh Mack, ha tornat a la ciutat.
(Improvisation) (Improvisació)
Oh Mack-heath's back in town Oh, en Mack ha tornat a la ciutat
He's back, he's back, he's back, he's back ha tornat, ha tornat, ha tornat, ha tornat
He's back, he's back, he's back, he's back, ha tornat, ha tornat, ha tornat, ha tornat,
(Improvisation) (Improvisació)
Oh Mack-heath's back in town Oh, en Mack ha tornat a la ciutat
He's back, he's back, he's back, he's back ha tornat, ha tornat, ha tornat, ha tornat
He's back, he's back, he's back, he's back, ha tornat, ha tornat, ha tornat, ha tornat,
he's
back, he's back in town ha tornat, ha tornat a la
ciutat
Mack-heath's back in town" en Mack ha tornat a la ciutat
Mack-heath's back in town" en Mack ha tornat a la ciutat
 |
| el clarinetista i saxofonista Sindey Bechet |
 |
| el trombonista blancTommy Dorsey |
JA21 - When the Saints go marching in, Sidney Bechet
JA22 - Woogie Boogie, Tommy Dorsey Orchestra
 |
| el vibrafonista Lionel Hampton |
 |
| el saxofonista Lester Young |
JA23 - Flying home, 1957, Lionel Hampton
En Lester Young ja l'hem escoltat més amunt amb en Coleman Hawkins.
 |
| el trompetista Roy Eldridge |
 |
| el bateria Gene Krupa |
JA24 - Roy Eldridge i la seva Jazz Band
JA25 - Solo de bateria, Gene Krupa
 |
| el saxofonista Chu Berry |
JA26 - Chuberry Jam, Chu Berry
 |
| Art Tatum |
JA27 - Art Tatum, R.Charles i C. Eastwood about
Característiques específiques de l'estil Swing
1.- gran importància de la big band (també anomenada orchestra) formada per
uns 12 a 16 músics, tot i que de vegades n'hi havia més. Al seu costat hi ha
grans solistes que formen part ocasionalment (una temporada) d'una big band.
2.- secció rítmica amb piano, bateria, contrabaix i guitarra.
3.- secció melòdica amb vent fusta (clarinet i saxo) i vent metall (trompeta i
trombó). Toquen tots asseguts però cada vegada que un músic o un grup fa
un solo es posen drets.
4.- alternància de solos i tutti orquestrals, essent aquests més abundants.
5.- sovint estil riff, amb frases de pregunta i resposta.
6.- pulsació de quatre temps amb accents als temps dèbils i figuracions de
corxera amb punt i semicorxera.
